dimecres, 16 de març de 2022

Justícia poètica

Quatre fulles queien de la branca d'aquell roure. La majestuositat de l'arbre ho feia poètic, quasi una mena de cerimònia vegetal. Al terra les fulles es mantenien inertes després d'aquell ball improvisat a l'aire. Els pocs insectes que romanien d’espectadors van quedar encisats pel minimalisme orgànic d'aquella escena.

Poca estona després, un vent suau va fer moure lleugerament les branques més joves i les fulles que d'elles eixien. Aquest cop, però, cap fulla va fer el fatal viatge dictat per la inflexible gravetat.

- Quina merda és aquesta? - va exclamar un escarabat a un altre. - no cau cap fulla?

- No sempre passa, depèn de diversos factors. - li va contestar el seu company. - Per començar l'edat de la fulla, després la intensitat del vent, per no parlar de l'època de l'any i de la humitat de l'ambient.

- Què dius? - va reblar el primer escarabat. - És perquè el roure és un arbre que manté les fulles a les branques encara que es tornin seques a l'hivern, pallasso. Que no en tens ni idea. A vegades cau alguna fulla però és totalment puntual. Això sí, quan passa, és un espectacle per a la vista.

- I si sabies tot això aleshores perquè t'has estranyat al principi? Que tens problemes de memòria? - va preguntar el segon escarabat.

- Doncs perquè l'escriptor poca traça no en té ni idea d'escriure. No sap mantenir la coherència dels personatges, escriu a raig, com li surt. I això fa que els textos que produeix no tinguin cap mena de sentit ni coherència narrativa. - va sentenciar el primer escarabat. - Per començar, som dos escarabats parlant. Ha començat parlant de fulles i ha acabat amb nosaltres dos. Això demostra que comença però no sap com acabar les històries.

De sobte, una bota de muntanya va trepitjar els dos escarabats deixant-los moribunds. Era l'escriptor poca traça que havia anat a fer un volt pel bosc per inspirar-se.

- Sempre igual, acabant amb finals sobtats, imprevistos i fora de la lògica del conte. - va balbucejar el primer escarabat mentre treia sang per la boca. 
 
Sense que ningú ho pogués preveure, una fulla va caure lentament de l'arbre i va acabar reposant a sobre dels dos cadàvers dels coleòpters.

- Justícia poètica. - va pensar la fulla.
Un cas especial és el del roure que, tot i que les seves fulles es tornen seques, les conserva a l’arbre fins que, a la primavera, en surten de noves.

Llegir més: https://somriures-naturals.webnode.cat/news/perqu%c3%a8-alguns-arbres-perden-les-fulles-a-la-tardor/
Un cas especial és el del roure que, tot i que les seves fulles es tornen seques, les conserva a l’arbre fins que, a la primavera, en surten de noves.

Llegir més: https://somriures-naturals.webnode.cat/news/perqu%c3%a8-alguns-arbres-perden-les-fulles-a-la-tardor/

dijous, 29 de juliol de 2021

Somnis

Un somni. Un somni dins d'un altre somni. Un somni dins d'un somni que al mateix temps està dins d'un altre somni. Molts somnis. Som somnis dins d'altres somnis? I si la realitat és un somni? I si quan dormim som realment nosaltres?

- Massa interrogants per un dimarts a la tarda. - es va dir l'escriptor poca traça tot acabant-se el tallat. - Sort que és descafeïnat, que sinó després no dormo.

divendres, 19 de març de 2021

El pas de zebra

Quants cops havia creuat aquell carrer? Quantes vegades havia jugat a saltar per les línies blanques que separen una vorera de l'altra? En quantes ocasions havia imaginat que el gris de l'asfalt era lava o aigua que calia evitar trepitjar? 
Tan se val, perquè en un moment, en un descuit estúpid del destí, un pas en fals va fer que un cotxe se l'emportés per davant. 

I és que les zebres mai s'han acostumat a la vida de ciutat.

diumenge, 7 de març de 2021

Un conill

Hi havia una vegada un conill. Aquest conill no era ni gran ni petit. No menjava pastanagues arrepenjat a un arbre amb posat xulesc. Tampoc portava un rellotge que sempre indiqués que feia tard. No responia a Roger com a nom de pila ni tampoc era el propietari d’una marca de lleixiu o de piles alcalines. Era un conill més aviat tirant a normalet, de color marró, i amb més de deu germans i germanes igual que ell.

No es creia més important que ningú. Tenia molt clar que totes les conilles i conills neixen amb les mateixes oportunitats i que entre totes s’han d’ajudar mutuament. No coneixia a la seva mare i, igual que les seves germanes i germans, es va haver d'espavilar per créixer en un ambient hostil. La vida en aquella masia no era tan idíl·lica com la literatura ens ha fet creure. Almenys des del punt de vista dels animals. 
Evidentment no eren els únics que vivien en aquella granja. De fet, a la gàbia del costat hi havia una conilla vella i desnotrida, que no era una altra que la mare dels conillets.

En aquella granja les masoveres tenien el costum de separar la mare de les seves cries per evitar els lligams afectius, i també perquè les reduïdes mides de les gàbies no permetien una altra cosa.

Aquella nit, la parella de grangeres van haver d’interrompre un conill-lingus perquè van sentir rebombori a les gàbies. Tot i que la lluna vella ho il.luminava tot, van sortir totes dues amb els frontals ben encesos per no entrebancar-se a l’era de davant de la casa, que tenia la meitat de rajoles mig trencades.

Quan van arribar a la zona de les gàbies, no es podien creure l’escena que s’hi van trobar: tots els conillets i conilletes estaven reunits en rotllana i cridant consignes pro-animalistes i en contra de sotmetre’s al jou de l’espècie humana.
L’origen de tal rebel.lió va ser la mort de la vella conilla. A part d’estar desnotrida, un dels barrots de la gàbia, rovellat i partit per la meitat se li havia clavat al llom, fet que va provocar que acabés de perdre la sang bona que li quedava i la infecció del ferro rovellat la va sentenciar. Aquelles no eren condicions acceptables per viure. 

Les masoveres van retirar el cadàver de la conilla morta i van ignorar l’assemblea. 

Encara no havien fet 10 passes quan les dues van sentir un tic-tac que no sabien d’on provenïa. Van aturar-se al mig de l’era de la masia per intentar escoltar amb atenció, però acte seguit, la vella conilla va esclatar en mil bocins deixant a les grangeres amb el cap obert i amb el cos inert.

- Venjança! - van cridar els conillets i conilletes.