dijous, 29 de juliol de 2021

Somnis

Un somni. Un somni dins d'un altre somni. Un somni dins d'un somni que al mateix temps està dins d'un altre somni. Molts somnis. Som somnis dins d'altres somnis? I si la realitat és un somni? I si quan dormim som realment nosaltres?

- Massa interrogants per un dimarts a la tarda. - es va dir l'escriptor poca traça tot acabant-se el tallat. - Sort que és descafeïnat, que sinó després no dormo.

divendres, 19 de març de 2021

El pas de zebra

Quants cops havia creuat aquell carrer? Quantes vegades havia jugat a saltar per les línies blanques que separen una vorera de l'altra? En quantes ocasions havia imaginat que el gris de l'asfalt era lava o aigua que calia evitar trepitjar? 
Tan se val, perquè en un moment, en un descuit estúpid del destí, un pas en fals va fer que un cotxe se l'emportés per davant. 

I és que les zebres mai s'han acostumat a la vida de ciutat.

diumenge, 7 de març de 2021

Un conill

Hi havia una vegada un conill. Aquest conill no era ni gran ni petit. No menjava pastanagues arrepenjat a un arbre amb posat xulesc. Tampoc portava un rellotge que sempre indiqués que feia tard. No responia a Roger com a nom de pila ni tampoc era el propietari d’una marca de lleixiu o de piles alcalines. Era un conill més aviat tirant a normalet, de color marró, i amb més de deu germans i germanes igual que ell.

No es creia més important que ningú. Tenia molt clar que totes les conilles i conills neixen amb les mateixes oportunitats i que entre totes s’han d’ajudar mutuament. No coneixia a la seva mare i, igual que les seves germanes i germans, es va haver d'espavilar per créixer en un ambient hostil. La vida en aquella masia no era tan idíl·lica com la literatura ens ha fet creure. Almenys des del punt de vista dels animals. 
Evidentment no eren els únics que vivien en aquella granja. De fet, a la gàbia del costat hi havia una conilla vella i desnotrida, que no era una altra que la mare dels conillets.

En aquella granja les masoveres tenien el costum de separar la mare de les seves cries per evitar els lligams afectius, i també perquè les reduïdes mides de les gàbies no permetien una altra cosa.

Aquella nit, la parella de grangeres van haver d’interrompre un conill-lingus perquè van sentir rebombori a les gàbies. Tot i que la lluna vella ho il.luminava tot, van sortir totes dues amb els frontals ben encesos per no entrebancar-se a l’era de davant de la casa, que tenia la meitat de rajoles mig trencades.

Quan van arribar a la zona de les gàbies, no es podien creure l’escena que s’hi van trobar: tots els conillets i conilletes estaven reunits en rotllana i cridant consignes pro-animalistes i en contra de sotmetre’s al jou de l’espècie humana.
L’origen de tal rebel.lió va ser la mort de la vella conilla. A part d’estar desnotrida, un dels barrots de la gàbia, rovellat i partit per la meitat se li havia clavat al llom, fet que va provocar que acabés de perdre la sang bona que li quedava i la infecció del ferro rovellat la va sentenciar. Aquelles no eren condicions acceptables per viure. 

Les masoveres van retirar el cadàver de la conilla morta i van ignorar l’assemblea. 

Encara no havien fet 10 passes quan les dues van sentir un tic-tac que no sabien d’on provenïa. Van aturar-se al mig de l’era de la masia per intentar escoltar amb atenció, però acte seguit, la vella conilla va esclatar en mil bocins deixant a les grangeres amb el cap obert i amb el cos inert.

- Venjança! - van cridar els conillets i conilletes.

dissabte, 27 de febrer de 2021

El camí més llarg

- "Estava molt farta de mi, 
em va dir que estava molt farta de mi. 
Dels meus 'ara vinc', 
dels meus 'ara torno'.
Se'm va fer tard, així com tant de sobte. 
Quan vaig veure l'hora que era
vaig pujar corrents a dins d'una galera.
No trobava la cartera 
i vaig haver de tornar enrere."

- Ulisses, deixa la guitarra. Vint anys esperant que tornessis. Evidentment que estic farta. No t'inventis excuses. Sempre agafes el camí més llarg per tornar a casa. - va dir Penèlope.

- Però carinyo, que vinc d'una guerra sagnant on he perdut a molts companys i a sobre, Poseidó em va maleir el viatge de tornada per mar fent que no trobés mai el camí correcte cap a casa. - va suplicar l'heroi grec.

- Clar, i jo sóc vestal, no et fot. Fas pudor d'alcohol i el vermell de la pell no és sang, és pintallavis. El que no entenc és com t'has pogut pensar que desapareixent durant vint anys jo seguiria esperant que tornessis amb els braços oberts. Quin mal segueixen fent el patriarcat i la monogàmia a la nostra societat. Ni et necessito ni et desitjo. Fa temps que he passat pàgina. - va sentenciar ella.

Acte seguit va tancar la porta de casa i va deixar a Ulisses al carrer, encara amb la guitarra entre els dits. 

- "Sempre agafes el camí més llarg per tornar a casa..." - va seguir cantant entre llàgrimes.

- Què li passa senyor? - va preguntar-li un nen que passava pel carrer. 

- No et creguis mai les novel·les clàssiques. Els herois no existeixen. - va dir Ulisses sense mirar-lo. Li va donar la guitarra i va marxar d'aquell portal.