La nau s'obria pas en aquell immens i desconegut espai. Llunyanes estrelles rodejaven aquell bloc de metall en moviment. La destinació no la tenia clara ni la mateixa tripulació. L'únic que tenien clar era que del lloc on provenien no hi volien tornar pas.
Observaven el camí realitzat des de les finestres posteriors de la nau, imaginant-se el rastre blanc que deixen els vaixells en el mar. Com més s'allunyaven, més descansats es sentien. Més relaxats es trobaven i el seu cor podia tornar a un batec més calmat. S'escarxofaven als còmodes seients de la vella nau imaginant-se el lloc on anirien: un oasi de tranquilitat, un lloc on acampar, viure, on oblidar tot allò que havien viscut allà. Un lloc diferent.
I per fí van albirar a la llunyania el que podia ser la nova llar. Tot i això, els resultava familiar. Aquells colors, formes, atmosfera, núvols... no era el lloc d'on provenien?
Podia ser que l'òrbita els hagués atrapat com una canya de pescar a un peix i que, per molt que s'intentéssin allunyar, l'únic que aconseguien era donar voltes i més voltes a l'immensa i estranya òrbita d'aquell planeta. Potser estaven tan perduts que qualsevol planeta els recordava al seu. Potser només existia un planeta en aquell univers. Potser la nau no s'havia mogut. Potser estaven tots bojos i no existia cap nau, ni cap planeta, ni cap univers, ni cap mena de referència de viatge catàrtic. Potser la foscor de l'espai era l'ambient perfecte per les aventures de quatre astronautes tocats de l'ala que fugen de qui sap què per anar a parar a qui sap on. Potser tot això només són lletres col·locades aleatòriament. Potser tot això no són més que tonteries. Tonteries i res més.
