Fusta, vidre i civada feien d'aquella vetllada una més de les que la seva pobra memòria podia recordar. La sensació de que aquella cervesa li passés lentament pel coll l'esperonava a seguir consumint. Cada cop s'esverava més i alimentava aquell combinat de rialles, crits, cops, fum i ambient carregat que creia ideal per passar les tristes nits d'aquell desembre desemparat.
Cada cop que aixecava la seva copa, la força requeia en les seves mans com si d'una divinitat es tractés. Fins que, fora de si, en un rampell d'eufòria descontrolat es va aixecar del seu emplaçament oficial i va rebentar la copa contra la barra. Al mateix moment, totes les boques van emmudir i les mirades es van concentrar en aquella mà plena de sang. Impressionat d'aquell espectacle d'egocentrisme que ell mateix havia provocat, l'home es va fer enrere i es va asseure a la taula del bar tot fixant la mirada en la buidor de la taula de fusta i en les aigues que dibuixava; unes aigües que semblava talment que es moguéssin. Vaixells víquings es retaven a alta mar alhora que el Titànic s'enfonsava sota la mirada compassiva d'una sirena amb ganes de marxa.
Ja estava. Una estona més i ja no recordaria perquè tenia la mà xopa de sang. Les seves poques i èbries neurones no li permetien entendre perquè el barman no li havia volgut servir la que, segons ell, era la última copa de la nit.
Aleshores dintre el seu cap hi tenia lloc la batalla més sagnant que hom pogués recordar de les que s'expliquen a les classes d'història. De sobte, cap soldat mort; una calma absoluta plena de misteri.
L'espessa boira que tot ho cobria diuen que va acabar instal·lant-se damunt seva làpida durant molts anys. O almenys és això el que em van explicar ahir al bar.
