dijous, 23 d’abril de 2009

Sant-Jordi Zero-Nou

I allà estava la família reial, atenta als últims escrutinis del referèndum vinculant sobre com alimentar el drac que feia temps assetjava als vilatans i a les seves propietats. En qualsevol altre país del món no hauria succeït que la filla del rei fos escollida com a ofrena a aquell ésser verd i gran (que no Muzzy), però com que la llegenda va passar “fa molts anys” i “en un país molt llunyà”, la democràcia va succeir “de debò”. (La llunyania temporal i espacial d’aquests fets ens deixen amb la mel als llavis, amb les ganes d’apropar-nos i amarar-nos ni que sigui una mica d’aquesta lliçó de democràcia directa.)
Cal tenir en compte que aquesta decisió posava en un estat fràgil la longevitat de la monarquia, ja que es quedaven sense la futura hereva del tron (fins i tot les dones podien esdevenir caps de l’estat!). Així que, entre els plors dels seus pares i de tot el poble, la princesa es va dirigir lentament cap al bosc. La resta de la història, ja molt coneguda, conclou amb un cavaller victoriós, una princesa salvada, un drac mort i un roser sorgit de la sang del mateix drac.

Després de trencar tota la màgia de la llegenda amb una enumeració tan banal com aquesta, només em queda desitjar una bona diada de Sant Jordi a tothom. Haig de reconèixer que llegeixo poc, però un dia com aquest m’esperona a fer-ho més sovint. Com amb la resta de “dies internacionals de...”, se’ls ha d’utilitzar per recordar-ho i dur-ho a la pràctica durant tot l’any.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada