... Què?

Asseguda a la terrassa del bar on hi solia passar les estones, observava la bellesa del paisatge i el cel. Va dedicar uns segons a guaitar aquell seguit de teulades i edificis que tenia al davant dels nassos, el temps just per aixecar el cap i quedar-se bocabadada amb les formes irracionals dels núvols que jeien sobre el càlid blau cel que imperava aquell migdia. Intentava buscar núvols que s’assemblessin a objectes, éssers i persones que conegués. Va trobar un cotxe, un conill, una pastanaga, i un frare d’aquells que semblava que portessin corona tot el dia. Al cap d’una estona va veure que el conill s’enfilava al cap del frare tot fent-lo enfadar. Aquest, agafava la pastanaga i li tirava ben lluny per poder-se’l treure de sobre. Un cop el conill va estar distret amb la pastanaga, el frare va aixecar el polze i se’n va anar del lloc fent auto-stop.
La noia va abaixar el cap una mica perplexa pel que acabava de veure, però encara ho va estar més quan va veure la taula. No hi cabia ni una copa més. I totes ben buides.
En aquell precís moment, el frare va aparèixer amb dues cerveses més i es va asseure a la seva taula.
- I quan fan el Barça, dius? – li va preguntar el frare a la noia.
- Em sembla que hauria de parar de beure... – es va dir a ella mateixa.