El pingüí del bec trencat corria damunt la gran vall de gel. Feia hores que corria però el cansament no el derrotava. Tenia ganes de córrer, de sentir-se lliure. Com que no sabia ni ell mateix el motiu que el va empènyer a començar a córrer, no volia deixar de fer-ho, ja que això significaria contradir-se a ell mateix en un hipotètic argument en el que hi podria estar d’acord o no. De sobte va ensopegar una gran baixada que no semblava que hagués d’acabar-se mai. El pingüí va lliscar avall, i la inèrcia sumada a la sempre present llei de gravetat va fer que no s’hagués de preocupar més del dubte existencial sobre perquè havia començat a córrer: ja que ara tampoc no podia parar.
Va acabar caient al mar i, seguint una inèrcia psicològica, va nedar fins que va arribar a un altre iceberg. Aquest iceberg no era molt gran, però suficient com per seguir corrent. Així, el pingüí va seguir corrent per la vora de la placa de gel tot tancant una trajectòria circular perfecta.
De sobte va relliscar i va caure. Va restar uns segons estirat al terra i, al alçar-se va semblar com si el motiu de la seva gran correguda li aparegués als seus ulls fent pampallugues de colors. Al cap d’una estona però, aquestes es van apaivagar i ell es va quedar igual com estava. Com que no entenia res, va posar-se de nou a córrer.
Va acabar caient al mar i, seguint una inèrcia psicològica, va nedar fins que va arribar a un altre iceberg. Aquest iceberg no era molt gran, però suficient com per seguir corrent. Així, el pingüí va seguir corrent per la vora de la placa de gel tot tancant una trajectòria circular perfecta.
De sobte va relliscar i va caure. Va restar uns segons estirat al terra i, al alçar-se va semblar com si el motiu de la seva gran correguda li aparegués als seus ulls fent pampallugues de colors. Al cap d’una estona però, aquestes es van apaivagar i ell es va quedar igual com estava. Com que no entenia res, va posar-se de nou a córrer.
