dilluns, 16 de febrer de 2009

Sega d'estiu

El vent movia les espigues d’aquell camp de blat ample i generós; lluny quedava la imatge de les espigolaires de Millet.
El pagès feia els primers passos dintre el camp tot afrontant la nova jornada laboral amb l’objectiu de finalitzar la sega com més aviat millor. La seva avançada edat el feia testimoni d’una llarga vida dedicada a treballar la terra. Els pocs cabells que s’escapaven de l’opressió d’aquell barret de palla eren blancs, i la manera com es movien en reacció a la força del vent constataven la seva fragilitat. Les arrugues es repartien al llarg de la seva cara, de faccions molt marcades. Els ulls, blaus com el cel del matí, guardaven el record d’una mala notícia en forma d’humitat reprimida. Feia un any que havia entrat a la viduïtat. La seva dona l’havia deixat després d’un maleït càncer i la masia on vivia se li feia cada cop més gran i menys confortable. Les comptades visites que rebia del seu fill, actualment resident a la gran ciutat, eren el complement vitamínic que li faltava a la seva pobra dieta de companyia.
La camisa de quadres voleiava amb el vent tot deixant entreveure un cos prim i necessitat de calories. Últimament havia perdut la gana i, tot i que en moments com aquell trobava a faltar un bon entrepà de llonganissa, el seu estómac no li ho acceptava. De menjar no ni faltava pas, ja que els seus coneguts, tot i que no l’anessin a visitar, li enviaven tota mena de productes pensant que li feien un favor. Així, la seva cuina s’omplia d’embotits i aliments que si bé no eren consumits per ell, ho eren pels insectes i les rates.


El pagès se sentia cansat, i la única cosa que el mantenia amb vida era allò que ara mateix veia amb els seus ulls: el camp. Allà mateix va aprendre l’ofici que l’havia mantingut fins el dia d’avui.
El pagès va tancar els seus ulls i va recordar tot allò que havia viscut: aquell camp també havia estat el seu racó de joc ja que quan era petit solia córrer entre les espigues de blat tot fent enfadar el seu avi. Ell reia mentre el seu avi el perseguia i, quan aquest l’enxampava i li cantava les quaranta intentava mantenir-se seriós, però acabava rient i castigat sense sopar. Tot i aquestes disputes trivials entre avi i net, ell se sentia feliç i content. La seva mare li feia de mestra cada dia i el seu pare li va fer descobrir la bellesa de l’entorn on vivien tot portant-lo d’excursió pels centenars de camins diversos que travessaven boscos, llacs i planures d’una bellesa espectacular.

Allà va ser també on va conèixer el seu gran amor. Els caps de setmana i períodes d’estiu, la seva família, per guanyar-se uns diners extres, llogava habitacions de la masia. Així, gent diversa de la gran ciutat hi venia a passar els seus dies de descans entrant en una calma que poc coneixien.
El pagès devia tenir deu anys quan va arribar la família Campgros, un feliç matrimoni amb dos fills i una filla. Una filla que semblava tenir la mateixa edat que el pagès i amb la qual aquest es va fixar de seguida. Sempre que podia s’amagava per contemplar-la d’amagat. El que ell no sabia era que ella feia el mateix. Així, van passar-se aquell estiu observant-se d’amagat l’un a l’altre sense descobrir-se.
El següent estiu, el pagès esperava amb candeletes que aquella família tornés a venir i així, poder tornar a veure aquella noia que li havia captat tan l’atenció. Durant tot l’any es va convèncer que hi parlaria, ho va comentar al seu avi i ell el va aconsellar. Però no va ser així. Aquell estiu va ploure quasi cada dia i no va venir cap família a la masia. Semblava que el cel hagués endevinat l’estat emocional del pagès. Aquell estiu estava totalment desmoralitzat, sense ganes de fer res. Ni molestava l’avi al camp. Tota la família es va preocupar molt pel petit de la casa i, al saber el motiu de la seva depressió, van entendre perfectament perquè es comportava d’aquella manera.

El nou estiu arribava quan ell ni pensava amb cap noia. Li van venir ganes d’ajudar al seu avi així que va iniciar l’estació treballant al camp amb ell. Fins i tot l’avi li va regalar una falç nova de trinca, amb les seves inicials marcades a una banda de la fulla. S’ho va prendre molt seriosament això de treballar al camp. Concentrat com estava amb la feina no es va adonar que havien arribat inquilins a la masia. Els seus pares s’esforçaven any rere any perquè les famílies que vinguessin trobessin la masia cada cop en més bones condicions.
La família Campgros es va instal•lar i aviat van sortir a fer un vol pels voltants. Quan van passar pel costat del camp de blat, la filla s’hi va aturar i va quedar-se quieta observant el pagès com treballava. Ell no s’havia adonat de res i seguia treballant de valent. El seu avi però, ho havia vist i li va dir que anava a buscar un porró amb aigua. Al sortir del camp li va dir a la noia que s’acostés cap al seu nét, ja que ell segurament també tenia ganes de veure-la. El pagès seguia treballant, i quan va notar que s’acostava algú va dir tot girant-se:
- Jo també tinc set, avi!

Però qui va veure no era el seu avi i ràpidament va reconèixer aquella cara. Ell va deixar caure la corbella a terra, es van saludar tímidament fins que una ventada va empènyer la noia endavant i es van abraçar enmig de la mirada tafanera del seu avi.
Aquell estiu va ser el millor de tots. Dia i nit el pagès i la noia passejaven, parlaven, jugaven i s’ho passaven d’allò més bé tots dos junts. Quan l’estació s’acabava no es podien creure que s’havien de separar. Hi va haver llàgrimes, abraçades i petons, molts petons. El cel però, no va ploure ja que semblava que aquell comiat no havia de ser definitiu.
A partir d’aleshores, la família Campgros va ser una habitual cada estiu. Com el pagès i la noia, les dues famílies s’entenien a la perfecció. Els dos altres fills, però, van anar deixant d’estiuejar amb la família ja que s’havien fet grans i preferien fer-ho amb els seus amics.
Així, en l’estiu on l’adolescència dels dos amics estava en el seu punt àlgid es van acabar de conèixer. Els va acompanyar un roure immens amb unes arrels situades de tal manera que formaven un llit perfecte. Van passar-s’hi quasi tot el dia. Sota l’ombra d’aquell arbre els dos enamorats van decidir que aquell era l’entorn en el que volien viure tots dos en el futur.

Cada estiu la parella es retrobava i feien l’amor per tots els racons de la masia i del paisatge. Quan la noia va complir la majoria d’edat la seva família li va permetre decidir el seu futur així que es va quedar a viure amb la família del pagès. Ell seguia treballant al camp, ara tot sol, ja que el seu avi els havia abandonat feia uns quants estius. Se’n sortia prou bé. El pare seguia amb el seu ofici, fuster. I la seva mare cuidava els animals de la masia. La noia feia de tot, però la major part del temps se’l passava escrivint. Era una escriptora de primera i les seves històries encantaven a tota la família, així com també al jurat del primer concurs literari on va decidir presentar un text. A partir d’aleshores el seu reconeixement literari va començar a créixer.
L’amor d’aquella família es va materialitzar, al cap d’uns anys, amb un fill i un casament. El fill va néixer al principi de l’estiu, i van celebrar el seu naixement juntament amb el casament; va ser una festa íntima amb la presència de les dues famílies.
Però just en el moment en què aquella família s’havia vist eixamplada, dos membres la van deixar. El pare i la mare es van morir amb pocs dies de diferència. La mare d’una malaltia desconeguda, i el pare, primer psicològicament, i després treballant en una masia, tot caient de la finestra quan estava col•locant uns porticons.

Aquella gran pèrdua va causar una depressió al pagès. Una depressió de la qual es va anar recuperant gràcies a l’amor de la seva dona i del seu fill. Ells tres van treballar per tirar endavant aquella masia i poder viure dignament. El fill ajudava al pagès a treballar al camp i la dona, quan no escrivia, cuidava els animals de la masia.
Quan el fill es va fer gran va decidir que volia anar a estudiar a la gran ciutat, un fet al qual el pagès i la seva dona no van voler oposar-se. Així que els dos es van trobar sols a la masia. El seu niu d’amor, que no s’havia mort mai, ara tenia un buit important. De tota manera l’amor fluïa constantment com un riu d’alta muntanya.

Any rere any, quan s’acostava l’estiu, el pagès es preparava per iniciar la sega. Sempre que la començava, es situava davant del camp tot gaudint del vent que el sacsejava, aleshores agafava la corbella i repassava les seves inicials amb el dit polze. La següent acció ja era tallar les primeres espigues.


Aquest cop, però, les cames li pesaven i li costava mantenir-se de peu. Va obrir els ulls i va guaitar el camp. Era preciós. El vent l’empenyia, però aquest cop amb més força tot fent-lo inclinar-se endavant; es va abraçar a les espigues però va acabar caient a terra.
No seria ell qui fes l’últim tall amb la corbella.


1 comentari:

  1. Joan, moltíssimes gràcies pel document amb citacions que ens has fet arribar al Diccitionari.

    De ben segur que hi trobarem una nova font d'on treure citacions d'interès.

    I entenc que no ens les anessis enviant una a una pel formulari que hem habilitat perquè els lectors ens puguin fer arribar les seves citacions preferides. ;-)

    Víctor Pàmies (en nom de tot l'equip de diccitionaristes)
    http://diccitionari.blogspot.com

    ResponElimina