Els traços quedaven marcats a la tela tot formant un conjunt de figures irracionals. El pintor s’ho mirava i tornava a passar el pinzell. Amunt, avall, a l’esquerra, a la dreta... aquell llenç aguantava els cops de ràbia de l’artista que es desfogava a cada pinzellada. La força amb la que pintava quedava materialitzada en forma d’un relleu irregular de pintura.
Els colors es barrejaven de forma aleatòria. El pintor només pensava en tacar el llenç de pintura, tot canviant de color quan el pensament li ho permetia. Cada cop endinyava el pinzell amb més nervi fins que va acabar fent un forat a la tela.
Aquella obra, fruit de la ràbia acumulada de molts dies, va quedar molt bé repenjada a la paret del fons de tot de l’habitació dels mals endreços.
Aquella obra, fruit de la ràbia acumulada de molts dies, va quedar molt bé repenjada a la paret del fons de tot de l’habitació dels mals endreços.
El pintor va obrir la tele i va preparar-se per afrontar una nova setmana de feina horrible, solitud quotidiana i discussions amb clients descontents. Això sí, amb el comptador de ràbia a zero.
