dimarts, 3 de febrer de 2009

Pop, pop, pop!

En Josep era un cinèfil de cap a peus.
Quan anava al cinema la pel•lícula l’absorbia totalment, el feia capbussar-se en una mar d’històries i referències fílmiques només captades pels seguidors més aferrats del setè art, en definitiva; quan s’asseia a la butaca, en Josep perdia el món de vista.
Com es pot suposar era la típica persona que no s'aixeca fins que els crèdits de les pel•lícules s’acaben, encara que s’estigués pixant. Tot i passar-se mitja vida tancat al cinema (l’altra mitja se la passava repartint cartes, era carter) encara hi havia un lloc que no havia visitat mai del cinema: els lavabos de dintre la sala. No entenia com una persona podia perdre’s minuts importants (segons ell) de la pel•lícula pel simple fet d’haver de buidar la bufeta.
Doncs bé, si durant el lent transcurs dels crèdits alguna persona s'aixecava i li tapava la visió de la pantalla, s'enfadava molt i l'increpava. Per sort, tots i totes les clientes del cinema ja el coneixien i procuraven no molestar-lo, més per evitar-se problemes que no pas per fer-li un favor.

En Josep se’l podia reconèixer fàcilment perquè al entrar al cinema podia estalviar-se la cua encara que hi hagués una estrena mundial, perquè parlava amb tots i totes les treballadores (fins i tot el senyor de les crispetes li regalava una paperina de tan en tan), perquè tenia una butaca reservada de color vermell i perquè era de les poques persones que van soles al cinema.

De tota manera això últim ho va trencar un dijous a la tarda, quan se’l va veure acompanyat d’una noia.



* El títol es refereix al “pop” que fa una crispeta al explotar.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada