diumenge, 1 de febrer de 2009

Ding-dong!

L’Alba s’estava a casa sense fer res.
El sofà i la televisió es guanyaven la seva companyia la major part del temps, tret de quan anava a la cuina a escalfar-se els plats precuinats al microones. La seva feina de dissenyadora i editora de pàgines web a distància no li permetien relacionar-se directament amb cap persona. Un dia a la setmana, però, satisfeia la necessitat de contacte humà amb la visita de metge del carter: Tot i que vivia sola i no sortia al carrer, l’Alba rebia una carta cada dijous.

Molt puntual, cada dijous a les 10 del matí, el carter trucava a la seva porta:
- Gràcies per la carta. – deia l’Alba.
- És la meva feina! – es limitava a dir el carter.
I s’acomiadaven formalment sense pensar que, al cap d’una setmana, es tornarien a veure.

L’Alba es llegia la carta i en acabar la dipositava a una capsa on guardava totes les altres.
Llavors, seguia amb la seva buida rutina.

Els mesos anaven passant i cada dijous el carter trucava el timbre de casa seva. Aquest, intrigat per saber qui li enviava les cartes, li va preguntar:
- És curiós que cada dijous vostè rebi una carta. La persona que les hi envia se la deu estimar molt que no se’n oblidi mai!
- Sí, sí... – va contestar ella.
La manera com va contestar l’Alba van incitar al carter a la tafaneria. Va agafar la carta de la bossa i al donar-li va fer veure que li queia a terra.
- Ai perdoni! Ja la recullo! Ja la recullo! – va exclamar el carter.

Abans que ella hagués pogut ajupir-se el carter ja tenia la carta a la mà. Llavors aquest va girar-la i va veure que el remitent era la mateixa adreça de l’Alba.

Els instants de silenci eren trencats pel vent suau que bufava aquell matí.

- Tinc el dinar al foc, em sap greu. – va excusar-se l’Alba.
Ella ja estava d’esquena amb el pom de la porta a la mà quan, de sobte, el carter li va posar la mà a l’espatlla:
- A mi tampoc m’espera ningú per dinar a casa. – li va dir.

Aquella va ser l’aurora d’una amistat que va créixer i va anar més enllà.
Les dues vides solitàries finalment es van trobar.

1 comentari:

  1. kina historia mes maka! :)
    Pobre noia, k trista i sola... senviava cartes a si mateixa nomes pk el carter nes a veure-la cada dijous?? o o feia per mitigar la pena?
    aix..mai ho sabrem..

    ResponElimina