dilluns, 26 de gener de 2009

El ruc

Una vegada hi havia un ruc. Aquest ruc vivia a una masia d'un poble petitet. Treballava (bé, el feien treballar, vull dir) transportant la llet d'aquest poblet al poble veí. Cada dia ben d'hora al matí, el seu amo el despertava, li posava la càrrega a una bossa que quedava penjant a banda i banda del seu llom, i es posaven de camí. Aquell camí era monòton. Cada dia el mateix. Un paisatge bonic però repetit. El ruc es preguntava què hi deuria haver darrere les muntanyes que veia a l'horitzó.


Els dies que els visitava la boira, el ruc no distingia res a més de quatre de les seves passes. Ell, però, seguia pensant en les muntanyes i en el que hi devia haver més enllà.

El neguit i les ganes de descobrir el van empènyer, una matinada, a marxar caminant en direcció a les muntanyes. Tot sol. Sense l'amo. Sense la càrrega.
Aquell camí, que normalment se li feia feixuc, ara el travessava amb un aire més lleuger. Era de nit, no veia les muntanyes. Però ell hi pensava.
Camina que caminaràs va travessar el poble veí on cada matí repartia la llet, però va seguir endavant i va albirar-ne d'altres a la llunyania de banda i banda del camí, gràcies a la llum de les seves cases. El sol començava a netejar el rastre de la foscor quan, de mica en mica, les muntanyes se li anaven fent més presents. Cada cop es feien més grans. Cada cop hi notava tons de colors diversos*, tipus d’arbres diferents que no coneixia.
La seva fantasia estava cobrant vida. No s’havia mogut mai de la masia. Tota la vida al mateix lloc.

Anava enfilant muntanya amunt, pas a pas, sense pressa però sense pausa. Aquella immensitat de natura li estava proporcionant un orgasme visual sense precedents en la seva espècie. No s’acabava de creure que tot allò fos real. Era tan bonic, tan gran, tan extraordinari... impressionant. Segurament l’estat del ruc en aquests moments devia ser semblant al dels alpinistes que estan a punt de culminar l’ascensió al Sagarmatha.

Allò era tan bonic que va resultar no ser real: quan estava a punt de descobrir l’altra banda de la muntanya el ruc es va veure obstaculitzat per un mur invisible que li barrava el pas. Va esforçar-se per seguir endavant però va ser inútil. Segurament si l’empresa Zeta hagués aprovat un pressupost superior per a l’edició d’aquest videojoc sobre el ruc català, el nostre protagonista de textures i polígons hauria pogut fer realitat el seu somni renderitzat.



* Notis la ignorància de l’escriptor poca traça en biologia animal. Els animals, o més concretament els rucs, hi veuen en color o en blanc i negre?

1 comentari: