Aquell matí l'escriptor poca traça es sentia inspirat. S'imaginava mil i uns paisatges, personatges i aventures que podien viure tots ells. Es va aixecar del llit, va vestir-se i es va preparar l'esmorzar. Glop a glop de cafè, mossegada a mossegada de magdalena, a l'escriptor poca traça li anaven venint al cap nous possibles arguments, històries i finals magistrals amb els quals deixar bocabadats a totes i tots els lectors del seu blog. De sobte, un tros de magdalena que estava mossegant li va caure patèticament a dins la tassa del cafè amb llet. Fastiguejat, amb la cullereta va rescatar aquell submarí d'ou i farina de la mar marronosa on es trobava navegant de forma errant. Va elevar la cullereta a l'alçada del nas i va inspirar profundament. Aquella olor no li feia recordar res. És més, li va fer oblidar totes les idees que li havien vingut al cap al llevar-se.
- Quin pallasso en Proust aquest. - va pensar mentre s'acabava l'esmorzar.
