dissabte, 24 de gener de 2009

Cinta insuficient

Camina que caminaràs, el viatger medieval va arribar a la ciutat de Barcelona. Portava molts dies viatjant, potser fins i tot mesos. Des del dia que havia marxat de casa seva que no havia tingut contacte amb la humanitat. Aquell caos urbà de cotxes, tramvies i gent anant amunt i avall el va desorientar. Clar que tampoc coneixia el què eren els cotxes i els tramvies i la gent... bé, la gent sí que sabia què era, però com que des del seu punt de vista anaven vestits d'una forma molt estrafolària, també li van semblar uns autèntics desconeguts.

Caminava distret quan, de sobte, va sentir un so molt fort que el va fer reaccionar tot saltant enrere cinc metres: un cotxe esportiu havia estat a punt d'envestir-lo. Ell va pensar que aquella caixa amb rodes era molt més ràpida que qualsevol cavall que mai hagués pogut muntar.
Va seguir caminant fins que es va trobar al mig d’una plaça plena de coloms, amb gent que els donava menjar; una cosa que no va entendre de cap de les maneres. Ell, que havia vist als seus contemporanis morir-se de gana pels carrers de la fortalesa, contemplava com de forma totalment normal la gent donava de menjar a uns ocells. Ja no va entrar a valorar si els ocells eren bonics o no; el fet que l’indignava era que hi hagués gent que es morís de gana i alhora alguns es poguessin dedicar a donar menjar a una plaga d’animals. Va intentar parlar amb la gent que llençava menjar als coloms, però veient que no l’entenien i que se’l miraven amb una cara estranya (hem de tenir en compte que parlava l’antic dialecte de les valls del Zim i que anava vestit amb armadura, casc, cota de malla i empunyant una espasa) va desistir d’intentar-los convèncer del seu punt de vista. Així que va seguir caminant tot travessant la plaça fins que va albirar el principi d’un carrer molt més ample i on hi havia molta més gent.
Va aturar-se abans de creuar el carrer ja que hi passaven cotxes (el fet d’haver estat a punt de ser atropellat li va fer obrir els ulls) i, quan va veure que ja no n’hi havia més va seguir endavant. Va anar baixant per aquell carrer ample i es va adonar que, com ell, hi havia altres persones que anaven vestides amb armadura i casc. Va intentar comunicar-se amb una guerrera que va trobar però ella no es va moure, es va mantenir tal i com estava quan l’havia vist per primer cop. El viatger estava flipant i ja tenia la mà a l’empunyadura de l’espasa quan, de sobte, un nen petit va tirar una moneda a un recipient que hi havia al terra (i que el viatger no havia vist) i la guerrera es va moure durant pocs segons, els justos per canviar de posició. Ell, ignorat com se sentia, va acabar desistint de preguntar-li de quin regne o contrada era. Va girar-se per marxar però en aquell moment va tenir una idea; va entendre que ell podia fer el mateix que ella. Així podria tenir contacte amb la gent i a més, com que no tenia diners, en podria aconseguir uns quants per anar tirant.
Dit i fet: es va situar una mica apartat de la guerrera, va col•locar a terra un farsell que tenia a la butxaca, el va obrir perquè hi pogués entrar una moneda i es va posar en posició d’atac. Estava impacient per veure quina seria la primera persona que li tiraria una moneda. Tal com havia vist fer a la guerrera del seu costat, el viatger no movia ni els ulls i intentava que el respirar no es notés.

Un grup de cinc noies jovenetes el van veure i els hi va fer gràcia com anava vestit i la posició en què estava. No s’ho van pensar dues vegades i li van tirar una moneda al farsell. Així que el viatger, tal com havia vist fer a la guerrera del costat, va moure’s durant uns segons i va acabar allargant l’espasa endavant, tot imaginant-se que era el rei de la vall del Zim i al seu darrere tenia un exèrcit de mils i mils de guerrers. Les noies van cridar com boges i van seguir el seu camí enmig de rialles. El xou que havien muntat les noies va atraure a molta gent, i a davant del viatger aviat es va formar un semicercle de curiosos. De tan en tan, algunes persones s’avançaven per tirar una moneda al farsell i tornaven entre la multitud. Cada cop que algú li tirava una moneda, el viatger es movia i acabava sempre en una posició diferent. La gent aplaudia, reia, comentava coses... tot formant un bon enrenou al voltant del viatger, un enrenou que va cridar l’atenció de la guàrdia urbana. En el moment que van fer la seva aparició, el semicercle es va trencar i la gent va marxar desentenent-se del que estava passant. Els dos agents es van acostar al viatger i li van demanar el carnet d’identitat. Ell no entenia res del que li deien, i tal com havia vist fer a la guerrera del seu costat, no es va moure i va mantenir la mirada perduda. Els dos agents es començaven a posar nerviosos i li van tornar a demanar el mateix, aquest cop amb més insistència. L’únic que havia captat ara el viatger era que el to amb què es dirigien a ell havia canviat, però seguia sense entendre res del que li deien.

De sobte un tro va anunciar l’arribada imminent de la pluja. Els agents, entossudits, es van decidir a agafar al viatger pels braços ja que, segons ells, s’estava resistint a l’autoritat. Just en el moment en què el van agafar, un llamp va impactar a un arbre del carrer. El cel es va ennegrir, va començar a ploure a bots i barrals i a caure llampecs a tort i a dret. Els agents van deixar estar al viatger i van marxar. El viatger va quedar-se expectant l’espectacle de llamps i trons. En aquell moment pel carrer passava l’escriptor poca traça amb un paraigües virolat. Al seu pas, anava desdibuixant allò que deixava enrere, convertint-ho en un espai blanc, sense edificis, sense arbres, sense carrers, sense cotxes; sense res.

Així, el viatger també va desaparèixer.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada