Els silencis cada cop eren més llargs i densos.
Densos com l'espuma del cafè que havien pres aquella tarda.
Una tarda que s'anava convertint en nit prematurament gràcies als núvols negres i espessos que s'aixecaven darrere els turons del Nord.
Nord, l'estació era Sabadell Nord, i el tren, que havia passat amb mitja hora de retard, va reforçar la densitat d'aquella sensació de cafeïna rovellada.
Rovellada, vermellosa, una posta de sol excepcionalment preciosa tenyia el cel de colors càlids i sensuals que contrastaven amb la negror dels núvols.
Uns núvols que cobrien el cel i la ment de les persones que viatjaven, de forma quasi automàtica, per aquella línia de tren pintat de vermell.
Vermell també que tenyia el llac de la vall, canviant-li la fisonomia per uns màgics instants.
Instants on aquell estrès viscut de forma periòdica, podia posar-se en stand-by i, així, disfrutar del viatge, que, si més no, és el que la vida acaba essent: un viatge.
Viatge... aquesta paraula feia temps que li rondava pel cap. Viatge... fugir molt lluny de qualsevol altre lloc.
Un lloc canviant o inestable com era l'exterior del vagó on els passatgers viatjaven, entre converses poc intel·ligibles per ments disperses barrejades amb cafè.
Cafè i xocolata és el què li venia de gust prendre aquella tarda fosca i vermella, lenta i trista.
Trista és com ella creia que estava, i si no us ho creieu, li ho podeu preguntar a ella mateixa, ja que el viatge s'havia acabat, tothom havia baixat del tren, i l'estrès havia retornat de les tenebres momentànies.
Densos com l'espuma del cafè que havien pres aquella tarda.
Una tarda que s'anava convertint en nit prematurament gràcies als núvols negres i espessos que s'aixecaven darrere els turons del Nord.
Nord, l'estació era Sabadell Nord, i el tren, que havia passat amb mitja hora de retard, va reforçar la densitat d'aquella sensació de cafeïna rovellada.
Rovellada, vermellosa, una posta de sol excepcionalment preciosa tenyia el cel de colors càlids i sensuals que contrastaven amb la negror dels núvols.
Uns núvols que cobrien el cel i la ment de les persones que viatjaven, de forma quasi automàtica, per aquella línia de tren pintat de vermell.
Vermell també que tenyia el llac de la vall, canviant-li la fisonomia per uns màgics instants.
Instants on aquell estrès viscut de forma periòdica, podia posar-se en stand-by i, així, disfrutar del viatge, que, si més no, és el que la vida acaba essent: un viatge.
Viatge... aquesta paraula feia temps que li rondava pel cap. Viatge... fugir molt lluny de qualsevol altre lloc.
Un lloc canviant o inestable com era l'exterior del vagó on els passatgers viatjaven, entre converses poc intel·ligibles per ments disperses barrejades amb cafè.
Cafè i xocolata és el què li venia de gust prendre aquella tarda fosca i vermella, lenta i trista.
Trista és com ella creia que estava, i si no us ho creieu, li ho podeu preguntar a ella mateixa, ja que el viatge s'havia acabat, tothom havia baixat del tren, i l'estrès havia retornat de les tenebres momentànies.
