Passejant per la secció de literatura facècica postmoderna, l’escriptor poca traça anava llegint els diferents volums alhora que repassava els lloms amb el dit índex. Tots els llibres ja els havia llegit, feia mesos que es passejava veient els mateixos. Començava a estar cansat de no veure cap novetat a les prestatgeries.
Que no hi hagués novetats es podia explicar per diversos motius, però dos d’essencials: la falta d’autors/es en aquesta patètica corrent literària en la qual el nostre escriptor s’estava iniciant, i l’arribada de la crisi, que va suposar una reducció enorme del pressupost de la llibreria, sobretot en aquesta secció, majoritàriament deficitària.
L’escriptor poca traça, per tant, estava entrant en una dinàmica estancada que es retroalimentava: esperava alguna novetat en aquella secció de literatura tot i saber perfectament que no n’arribaria cap més perquè portava molt de temps aturada, però el simple fet de contemplar aquells prestatges plens de llibres li feien despertar l’esperança que algun dia n’arribaria algun de nou.
Aquell dia, però, cansat com estava d’aguantar aquella espera inútil, es va convèncer a ell mateix que calia trencar amb tot allò que l’havia fet viure fins llavors; estava decidit a canviar la seva vida i dedicar-se a pescar taurons del llac de la plaça de la ciutat desèrtica quan, de sobte, va aparèixer la llibretera amb un carretonet ple de còpies d’un mateix llibre que ell mai havia llegit.
- Un llibre nou!?! – va exclamar l’escriptor.
L’arribada de la llibretera havia estat com l’aparició d’un àngel; ella no era conscient que havia salvat la vida d’un escriptor amb moltes mancances culturosocialestrafolàries i poques ganes de llegir llibres importants de la història de la literatura seriosa.
Un cop la llibretera va haver col•locat els llibres, l’escriptor es va acostar a la prestatgeria i va llegir el títol del nou volum:
- “Si tens gana menja't la meva cama... del mig”
L’escriptor poca traça va besar a la llibretera mentre s’adonava que es trobava davant d’una gran i definitiva obra de la literatura facècica postmoderna.
Que no hi hagués novetats es podia explicar per diversos motius, però dos d’essencials: la falta d’autors/es en aquesta patètica corrent literària en la qual el nostre escriptor s’estava iniciant, i l’arribada de la crisi, que va suposar una reducció enorme del pressupost de la llibreria, sobretot en aquesta secció, majoritàriament deficitària.
L’escriptor poca traça, per tant, estava entrant en una dinàmica estancada que es retroalimentava: esperava alguna novetat en aquella secció de literatura tot i saber perfectament que no n’arribaria cap més perquè portava molt de temps aturada, però el simple fet de contemplar aquells prestatges plens de llibres li feien despertar l’esperança que algun dia n’arribaria algun de nou.
Aquell dia, però, cansat com estava d’aguantar aquella espera inútil, es va convèncer a ell mateix que calia trencar amb tot allò que l’havia fet viure fins llavors; estava decidit a canviar la seva vida i dedicar-se a pescar taurons del llac de la plaça de la ciutat desèrtica quan, de sobte, va aparèixer la llibretera amb un carretonet ple de còpies d’un mateix llibre que ell mai havia llegit.
- Un llibre nou!?! – va exclamar l’escriptor.
L’arribada de la llibretera havia estat com l’aparició d’un àngel; ella no era conscient que havia salvat la vida d’un escriptor amb moltes mancances culturosocialestrafolàries i poques ganes de llegir llibres importants de la història de la literatura seriosa.
Un cop la llibretera va haver col•locat els llibres, l’escriptor es va acostar a la prestatgeria i va llegir el títol del nou volum:
- “Si tens gana menja't la meva cama... del mig”
L’escriptor poca traça va besar a la llibretera mentre s’adonava que es trobava davant d’una gran i definitiva obra de la literatura facècica postmoderna.
