Camina que caminaràs, en Patufet va arribar a casa. La seva mare feia estona que patia per si alguna persona l’havia trepitjat. Últimament no podia fer altra cosa. Quasi no dormia a les nits dels nervis. Quan tancava els ulls només veia repetides una vegada i una altra les mateixes imatges: el seu fill sortint del cul d’un bou.
A en Patufet no semblava que aquella anècdota l’hagués afectat gaire. Al contrari, haver transcorregut pel complex sistema digestiu d’aquell animal sense patir ni una esgarrapada, el va fer guanyar confiança en ell mateix. I perquè negar-ho, li va agradar.
A partir de llavors, cada dia s’aventurava a l’hort del seu pare per amagar-se sota una col i esperar que el bou se l’empassés amb ell inclòs. Allò feia temps que havia deixat de ser un accident fortuït. En Patufet havia descobert el que realment li agradava: notar els sucs gàstrics del boví regalimant per la seva pell.
I així és com en Patufet va adonar-se que era zoofílic.
Vet aquí un gat i vet aquí un gos, en Patufet ja se’ls ha follat a tots dos.
