"Cares d'estupefacció. Boques obertes a punt de ser refugi de mosques perdudes enmig de la sala. Pèls de punta. Emocions a flor de pell. Aquella actuació no es mereixia una altra reacció per part del públic. Un públic que omplia de gom a gom aquell petit auditori. Decoració neoclàssica adornava tots els racons d'aquell espai, equipat amb unes butaques d'una comoditat relativa. Les persones, embotides en aquells seients centenaris, de cop es van veure empeses a donar una resposta en forma d'aplaudiment sentit. Crits i xiulets omplien l'ambient. Alguns assistents van voler donar més èmfasi a la seva felicitació i van mostrar la intenció d'aixecar-se, però no ho van acabar fent. Hi havia quelcom que els ho impedia. Una força estranya els mantenia enganxats a la tapisseria de les butaques. Els xiulets van deixar de sentir-se i, de cop, els crits es van emmudir, com si una sordina en forma de membrana de pell humana tapés l'orifici bucal de les persones més entusiastes.
La sala es va quedar en un silenci incòmode. L'ambient que es respirava era d'allò més estrany. Els llums, que fins ara romanien apagats, es van encendre. Llavors el públic va observar l'escenari. El teló, tancat, no augurava un bis ni una salutació final. Els ulls del centenar de persones que cabien en aquell auditori van dirigir-se aleshores al terra. Una mucosa de color violeta ho banyava tot. Una mucosa que semblava tenir vida pròpia i que va començar a pujar pels turmells dels i les assistents. Aquells i aquelles que portaven pantalons curts van notar abans que els altres la fredor al entrar en contacte amb aquella massa llefiscosa. A mida que pujava anava adormint les extremitats i el cos de cada home i de cada dona. Fins que, finalment, els va haver cobert per complet.
I la sala es va quedar en silenci."
- I després què va passar, àvia?- va preguntar-li la seva néta, movent lleugerament el cos tot buscant una major comoditat sota la funda nòrdica.
- Res.- va respondre ella.
- Però, i al públic? Què li va passar?- va insistir la petita.
- Res, es van morir.- va sentenciar l'àvia.
- Com?- va preguntar la néta.
- Això, es va morir tothom i punt. I ara a dormir. Bona nit.- l'àvia li va fer un petó la galta, va apagar el llum de la tauleta de nit i va tancar la porta tot sortint de l'habitació.
La cara de la néta, lluny de ser del relaxament previ a dormir, era d'estupefacció.
