dilluns, 26 d’octubre de 2009

Pensaments entre aigües

I ens pot semblar que sí, que fer-nos grans és qüestió de vida, que no hi podem renunciar i que és totalment inevitable. Ja no parlo físicament, sinó també a nivell dels valors, d'allò que s'espera de nosaltres, de la responsabilitat que ha d'anar lligada al creixement... No és pas estrany que acabem titllant d'immadur a tot aquell/a que segueixi un camí diferent. A partir d'aquí es succeeixen tots aquells esdeveniments coneguts com les crisis, les frustracions, les depressions... la major part fomentades per un modus vivendi imperant que reproduïm de generació en generació i que és de fàcil captació i crítica (buida de sentit) a les pel·lícules anomenades "americanes".

Tot, però, es troba entre dos mars, dues aigües que semblen no poder quallar, dos estadis als que sempre anirem fent referència mentre marxem d'un per dirigir-nos a l'altre:

La infància és un estadi momentani, on tot sembla nou, pur... on l'experimentació és la base de la vida, on jugarem amb el foc per aprendre que crema. La despreocupació constant que sembla suscitar des de fora es converteix en una enveja constant a mida que hom va creixent. Però no ens enganyem, ser petit tampoc és fàcil.

I la vellesa? Allà on sembla que ningú vulgui arribar, tot perllongant al màxim la vida "adulta", "l'eterna joventut" que sortia als contes i que s'ha imposat com a valor. Lluny queden els vells savis de l'antiga Grècia, úniques persones vàlides per a governar les polis. Avui, com més jove ets, més vals.
La tercera edat és l'estadi de la saviesa, on tot allò que s'ha viscut es reuneix per formar un punt de vista crític... o potser no, és un moment de vivències diferents, o un dels millors moments de la vida per algú... fins que no ho visquem no ho sabrem pas del cert. En qualsevol cas, creixent com estem creixent actualment, amb una formació tan de "qualitat", amb uns mitjans que "ho expliquen tot", i una societat "tan democràtica i participativa", pot ser que la paraula "saviesa" es deixi d'utilitzar per a referir-se a aquest esglaó de la població... qui sap.

Una radiografia de la vida serà diferent depenent del país o indret on es situï, és evident. Però sempre guardarà els mateixos patrons. Per això, sempre ens caurà una llagrimeta o somriurem per poc que sigui quan veiem tergiversats els principis que creiem elementals. Aquest videoclip de Sigur Rós, de la cançó "Hoppipolla", n'és un exemple claríssim. Espero que us agradi:



Si la música no inspira, ja em direu què.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada