Una vegada hi havia un llop. Aquest llop era molt gran i vell. Només veure'l podíeu arribar a la conclusió que la seva hauria estat una vida difícil.
Quan era jove, el llop de la nostra història s'ho passava d'allò més bé passejant pel bosc, corrent i travessant grans planures i caçant el menjar necessari per a poder subsistir. Tenia el pèl grisenc amb algunes taques blanques més o menys grans repartides pel llom del seu corpulent cos. Unes urpes i unes dents ben afilades per poder tallar el menjar.
Arribada l'etapa de la vellesa però, el llop no semblava el mateix. Sovint perdia pèl. No corria perquè les cames li feien figa. Havia de vigilar el que menjava perquè tenia el colesterol i el sucre pels núvols. Tenia una cicatriu que li anava de punta a punta de la panxa. Patia salmonel·la crònica i, a sobre, havia caigut en depressió car els seus companys i companyes se'n reien arrel d'una passada aventura on es va transvestir amb la roba d'una exemplar de l'espècie humana.
Val a dir que des que la seva espècie fou perseguida físicament, gràcies als caçadors, i literàriament, gràcies als escriptors, la seva vida i la de tots els llops i llobes no ha estat pas un camí de roses.
