em va dir que estava molt farta de mi.
Dels meus 'ara vinc',
dels meus 'ara torno'.
Se'm va fer tard, així com tant de sobte.
Quan vaig veure l'hora que era
vaig pujar corrents a dins d'una galera.
No trobava la cartera
i vaig haver de tornar enrere."
- Ulisses, deixa la guitarra. Vint anys esperant que tornessis. Evidentment que estic farta. No t'inventis excuses. Sempre agafes el camí més llarg per tornar a casa. - va dir Penèlope.
- Però carinyo, que vinc d'una guerra sagnant on he perdut a molts companys i a sobre, Poseidó em va maleir el viatge de tornada per mar fent que no trobés mai el camí correcte cap a casa. - va suplicar l'heroi grec.
- Clar, i jo sóc vestal, no et fot. Fas pudor d'alcohol i el vermell de la pell no és sang, és pintallavis. El que no entenc és com t'has pogut pensar que desapareixent durant vint anys jo seguiria esperant que tornessis amb els braços oberts. Quin mal segueixen fent el patriarcat i la monogàmia a la nostra societat. Ni et necessito ni et desitjo. Fa temps que he passat pàgina. - va sentenciar ella.
Acte seguit va tancar la porta de casa i va deixar a Ulisses al carrer, encara amb la guitarra entre els dits.
- "Sempre agafes el camí més llarg per tornar a casa..." - va seguir cantant entre llàgrimes.
- Què li passa senyor? - va preguntar-li un nen que passava pel carrer.
- No et creguis mai les novel·les clàssiques. Els herois no existeixen. - va dir Ulisses sense mirar-lo. Li va donar la guitarra i va marxar d'aquell portal.
