Mites de can Felip

recomanació d'any nou!

2010-01-03T18:01:00.004+01:00

http://www.myspace.com/kairemusic

;)

l'anti-post

2009-12-16T00:03:00.003+01:00

aañlf, apletmt amplermt pomrnta,

eprolement, rirmeneqopt erpomnar

erapoement paoermenrat, oerlemant!

virsamner eromenta...

rorapor!

Massa temps sense un post de frases inconnexes

2009-12-07T17:32:00.004+01:00

"Quan fa molt temps que no actualitzes el teu blog, sents la necessitat imperiosa de fer-ho. Però el mateix motiu pel qual no ho feies abans tampoc t'ho permet fer-ho ara. És potser un pecat abandonar el teu blog durant el temps? Si tampoc la gent t'ho retreu, aleshores, és que potser ja no tens gaires coses a explicar. La transmissió d'idees es pot veure estroncada per una baixada de la motivació vers el món blocaire, una suma d'altres responsabilitats, o per un cataclisme mundial. Qui sap si els mites i els contes estan passant a millor vida per a donar la benvinguda a nous estils, menys constants, de reflexions de pa sucat amb oli."

Escriptor poca traça dixit.

En Vicenç va tancar el llibre després de llegir tal argumentació amb la sensació de no haver entès gran cosa. -Parla molt però no diu res, sembla un polític- es va dir mentre s'eixugava el cul.

Pensaments entre aigües

2009-10-26T16:48:00.000+01:00

I ens pot semblar que sí, que fer-nos grans és qüestió de vida, que no hi podem renunciar i que és totalment inevitable. Ja no parlo físicament, sinó també a nivell dels valors, d'allò que s'espera de nosaltres, de la responsabilitat que ha d'anar lligada al creixement... No és pas estrany que acabem titllant d'immadur a tot aquell/a que segueixi un camí diferent. A partir d'aquí es succeeixen tots aquells esdeveniments coneguts com les crisis, les frustracions, les depressions... la major part fomentades per un modus vivendi imperant que reproduïm de generació en generació i que és de fàcil captació i crítica (buida de sentit) a les pel·lícules anomenades "americanes".

Tot, però, es troba entre dos mars, dues aigües que semblen no poder quallar, dos estadis als que sempre anirem fent referència mentre marxem d'un per dirigir-nos a l'altre:

La infància és un estadi momentani, on tot sembla nou, pur... on l'experimentació és la base de la vida, on jugarem amb el foc per aprendre que crema. La despreocupació constant que sembla suscitar des de fora es converteix en una enveja constant a mida que hom va creixent. Però no ens enganyem, ser petit tampoc és fàcil.

I la vellesa? Allà on sembla que ningú vulgui arribar, tot perllongant al màxim la vida "adulta", "l'eterna joventut" que sortia als contes i que s'ha imposat com a valor. Lluny queden els vells savis de l'antiga Grècia, úniques persones vàlides per a governar les polis. Avui, com més jove ets, més vals.

La tercera edat és l'estadi de la saviesa, on tot allò que s'ha viscut es reuneix per formar un punt de vista crític... o potser no, és un moment de vivències diferents, o un dels millors moments de la vida per algú... fins que no ho visquem no ho sabrem pas del cert. En qualsevol cas, creixent com estem creixent actualment, amb una formació tan de "qualitat", amb uns mitjans que "ho expliquen tot", i una societat "tan democràtica i participativa", pot ser que la paraula "saviesa" es deixi d'utilitzar per a referir-se a aquest esglaó de la població... qui sap.

Una radiografia de la vida serà diferent depenent del país o indret on es situï, és evident. Però sempre guardarà els mateixos patrons. Per això, sempre ens caurà una llagrimeta o somriurem per poc que sigui quan veiem tergiversats els principis que creiem elementals. Aquest videoclip de Sigur Rós, de la cançó "Hoppipolla", n'és un exemple claríssim. Espero que us agradi:

Si la música no inspira, ja em direu què.

Principis semblants

2009-10-09T13:38:00.007+02:00

Toulumne (Eddie Vedder, 2007)

Just Breathe (Pearl Jam, 2009)

Escoltem les dues cançons i, si no coneguéssim els intèrprets, podríem arribar a pensar que es tracta d'un nou cas de plagi musical...(si més no pel riff de guitarra inicial) les indústries musicals estirant-se els cabells, les plataformes dels drets dels autors trucant a advocats i els periodistes omplint pàgines i pàgines de revistes i diaris.

Inspiració? Casualitat? Voluntat d'aprofitar-se de la composició d'un altre?

(...)

En qualsevol cas ens podem quedar tranquils, no només perquè la música és relaxant, sinó perquè Eddie Vedder és el cantant de Pearl Jam.

Portaavions

2009-10-08T16:00:00.000+02:00

Me falla un botó de s'abric
i pòsters en quadricromia anuncien
uns discos que vaig deixar aquí.
Davall ses escales i mir ses meves sabates.
Carrers que davallen i plugen
amb poca esperança de llunes,
que els moixos no surtin encara,
que dormin davall es teu cotxe.

Un dia de vespre i de son
que mires i aplegues sa roba,
que mai no sé on tenc sa porta,
que no proliferen ses hores,
que no puc cordar-me s' abric,
a un món ple de combinacions,
combina es meu cel sempre gris
amb tots es teus portaavions,
badies de petroliers,
excuses de mal bevedors.

Li falta una capa de mel,
li falta una banda sonora
a aquesta mirada d'oliva i de gel.
Un dia de sucre i de son,
vols ser qui per mi ja no plora,
vols ser qui me xerri amb sa planta,
que no puc omplir aquestes hores,
que no sé planxar es meu abric,
a un món ple de combinacions
combina el meu cel sempre gris
amb tots es teus portaavions,
badies de petroliers,
excuses de mal bevedors.

(Antònia Font)

I si...

2009-09-21T15:50:00.008+02:00

"I cada cop la muntanya es feia més alta. Les pedres més petites s'anaven fent més grans, i el fum ho envoltava tot convertint-ho en un espectacle de pols i espetecs brutal. A més, la força que ho movia tot feia tremolar el terra. La confusió governava aquella reacció caòtica sense aturador. Semblava un cavall desbocat...

... De sobte, calma. Un cel serè i una brisa suau acompanyaven una càlida tarda que tampoc semblava tenir fi. Els ocells sobrevolaven tranquils el paisatge espectacular d'aquella vall...

... Quan de cop, el vent va començar a bufar amb més força i la vall va començar a trontollar i a espetegar. Les pedres s'anaven enfilant entre elles i fent-se més grosses, i més grosses, i més grosses... la muntanya s'anava fent més alta a cada segon que passava...

... De sobte, la calma va tornar... però al cap d'una estona el caos va tornar, fins que la calma es va tornar a imposar, caos, calma, calma, caos...

... una no seria res sense l'altra..."

- El següent! - va dir l'infermera.

- El pacient va entrar a la consulta deixant els seus pensaments a la sala d'espera.

viatjant

2009-08-31T12:16:00.004+02:00

La nau s'obria pas en aquell immens i desconegut espai. Llunyanes estrelles rodejaven aquell bloc de metall en moviment. La destinació no la tenia clara ni la mateixa tripulació. L'únic que tenien clar era que del lloc on provenien no hi volien tornar pas.

Observaven el camí realitzat des de les finestres posteriors de la nau, imaginant-se el rastre blanc que deixen els vaixells en el mar. Com més s'allunyaven, més descansats es sentien. Més relaxats es trobaven i el seu cor podia tornar a un batec més calmat. S'escarxofaven als còmodes seients de la vella nau imaginant-se el lloc on anirien: un oasi de tranquilitat, un lloc on acampar, viure, on oblidar tot allò que havien viscut allà. Un lloc diferent.

I per fí van albirar a la llunyania el que podia ser la nova llar. Tot i això, els resultava familiar. Aquells colors, formes, atmosfera, núvols... no era el lloc d'on provenien?

Podia ser que l'òrbita els hagués atrapat com una canya de pescar a un peix i que, per molt que s'intentéssin allunyar, l'únic que aconseguien era donar voltes i més voltes a l'immensa i estranya òrbita d'aquell planeta. Potser estaven tan perduts que qualsevol planeta els recordava al seu. Potser només existia un planeta en aquell univers. Potser la nau no s'havia mogut. Potser estaven tots bojos i no existia cap nau, ni cap planeta, ni cap univers, ni cap mena de referència de viatge catàrtic. Potser la foscor de l'espai era l'ambient perfecte per les aventures de quatre astronautes tocats de l'ala que fugen de qui sap què per anar a parar a qui sap on. Potser tot això només són lletres col·locades aleatòriament. Potser tot això no són més que tonteries. Tonteries i res més.

Llegendes de bar

2009-08-16T16:25:00.004+02:00

Fusta, vidre i civada feien d'aquella vetllada una més de les que la seva pobra memòria podia recordar. La sensació de que aquella cervesa li passés lentament pel coll l'esperonava a seguir consumint. Cada cop s'esverava més i alimentava aquell combinat de rialles, crits, cops, fum i ambient carregat que creia ideal per passar les tristes nits d'aquell desembre desemparat.

Cada cop que aixecava la seva copa, la força requeia en les seves mans com si d'una divinitat es tractés. Fins que, fora de si, en un rampell d'eufòria descontrolat es va aixecar del seu emplaçament oficial i va rebentar la copa contra la barra. Al mateix moment, totes les boques van emmudir i les mirades es van concentrar en aquella mà plena de sang. Impressionat d'aquell espectacle d'egocentrisme que ell mateix havia provocat, l'home es va fer enrere i es va asseure a la taula del bar tot fixant la mirada en la buidor de la taula de fusta i en les aigues que dibuixava; unes aigües que semblava talment que es moguéssin. Vaixells víquings es retaven a alta mar alhora que el Titànic s'enfonsava sota la mirada compassiva d'una sirena amb ganes de marxa.

Ja estava. Una estona més i ja no recordaria perquè tenia la mà xopa de sang. Les seves poques i èbries neurones no li permetien entendre perquè el barman no li havia volgut servir la que, segons ell, era la última copa de la nit.

Aleshores dintre el seu cap hi tenia lloc la batalla més sagnant que hom pogués recordar de les que s'expliquen a les classes d'història. De sobte, cap soldat mort; una calma absoluta plena de misteri.

L'espessa boira que tot ho cobria diuen que va acabar instal·lant-se damunt seva làpida durant molts anys. O almenys és això el que em van explicar ahir al bar.

El Marinero

2009-07-20T12:53:00.001+02:00

Un marinero audaz

Que como tal

No suelta

El timón

Aunque haya naufragado hace tiempo

Prefiere ahogarse aquí que en la ciudad

¿Que más da?

(Denegro Partizan)

És massa

2009-06-12T00:48:00.003+02:00

- És massa complicat tot plegat com per veure-hi clar. - es deia ell. - Clar que podria encendre el llum, però no recordo on es trobava l'interruptor. Palpar tota l'habitació sembla una tasca massa feixuga, val més que m'assegui i esperi...

De sobte un llum s'encén.

- És que no puc ni seure tranquil ni cinc minuts? Definitivament, és massa complicat tot plegat com per veure-hi clar.

Un gargot total

2009-06-05T00:16:00.001+02:00

Capses de colors de feia molt de temps eren obertes de nou per pintar un dibuix estrany, de tonalitats irracionals, sobre un suport molt poc freqüent: la paret de l’habitació. L’olor a llapis gastat barrejada amb la suor d’aquell personatge faria recordar l’escola on tots hem anat si no fos perquè els micos no van a l’escola.

Mentrestant un becari prenia apunts a la seva llibreta, plena, també, de gargots fruits de l’avorriment personal.

Temps és el que fa falta

2009-04-28T20:28:00.008+02:00

"We got time" (David Wilson i Moray Mclaren)

Una construcció en perfecte equilibri entre música, argument, material, filmació i coherència video-musical.
Maco, maco.

Pels interessats, el Making Of...:

Sant-Jordi Zero-Nou

2009-04-23T11:09:00.003+02:00

I allà estava la família reial, atenta als últims escrutinis del referèndum vinculant sobre com alimentar el drac que feia temps assetjava als vilatans i a les seves propietats. En qualsevol altre país del món no hauria succeït que la filla del rei fos escollida com a ofrena a aquell ésser verd i gran (que no Muzzy), però com que la llegenda va passar “fa molts anys” i “en un país molt llunyà”, la democràcia va succeir “de debò”. (La llunyania temporal i espacial d’aquests fets ens deixen amb la mel als llavis, amb les ganes d’apropar-nos i amarar-nos ni que sigui una mica d’aquesta lliçó de democràcia directa.)

Cal tenir en compte que aquesta decisió posava en un estat fràgil la longevitat de la monarquia, ja que es quedaven sense la futura hereva del tron (fins i tot les dones podien esdevenir caps de l’estat!). Així que, entre els plors dels seus pares i de tot el poble, la princesa es va dirigir lentament cap al bosc. La resta de la història, ja molt coneguda, conclou amb un cavaller victoriós, una princesa salvada, un drac mort i un roser sorgit de la sang del mateix drac.

Després de trencar tota la màgia de la llegenda amb una enumeració tan banal com aquesta, només em queda desitjar una bona diada de Sant Jordi a tothom. Haig de reconèixer que llegeixo poc, però un dia com aquest m’esperona a fer-ho més sovint. Com amb la resta de “dies internacionals de...”, se’ls ha d’utilitzar per recordar-ho i dur-ho a la pràctica durant tot l’any.

... Què?

2009-04-11T19:18:00.000+02:00

Asseguda a la terrassa del bar on hi solia passar les estones, observava la bellesa del paisatge i el cel. Va dedicar uns segons a guaitar aquell seguit de teulades i edificis que tenia al davant dels nassos, el temps just per aixecar el cap i quedar-se bocabadada amb les formes irracionals dels núvols que jeien sobre el càlid blau cel que imperava aquell migdia. Intentava buscar núvols que s’assemblessin a objectes, éssers i persones que conegués. Va trobar un cotxe, un conill, una pastanaga, i un frare d’aquells que semblava que portessin corona tot el dia. Al cap d’una estona va veure que el conill s’enfilava al cap del frare tot fent-lo enfadar. Aquest, agafava la pastanaga i li tirava ben lluny per poder-se’l treure de sobre. Un cop el conill va estar distret amb la pastanaga, el frare va aixecar el polze i se’n va anar del lloc fent auto-stop.
La noia va abaixar el cap una mica perplexa pel que acabava de veure, però encara ho va estar més quan va veure la taula. No hi cabia ni una copa més. I totes ben buides.
En aquell precís moment, el frare va aparèixer amb dues cerveses més i es va asseure a la seva taula.
- I quan fan el Barça, dius? – li va preguntar el frare a la noia.
- Em sembla que hauria de parar de beure... – es va dir a ella mateixa.

Perquè?

2009-03-12T21:30:00.001+01:00

El pingüí del bec trencat corria damunt la gran vall de gel. Feia hores que corria però el cansament no el derrotava. Tenia ganes de córrer, de sentir-se lliure. Com que no sabia ni ell mateix el motiu que el va empènyer a començar a córrer, no volia deixar de fer-ho, ja que això significaria contradir-se a ell mateix en un hipotètic argument en el que hi podria estar d’acord o no. De sobte va ensopegar una gran baixada que no semblava que hagués d’acabar-se mai. El pingüí va lliscar avall, i la inèrcia sumada a la sempre present llei de gravetat va fer que no s’hagués de preocupar més del dubte existencial sobre perquè havia començat a córrer: ja que ara tampoc no podia parar.
Va acabar caient al mar i, seguint una inèrcia psicològica, va nedar fins que va arribar a un altre iceberg. Aquest iceberg no era molt gran, però suficient com per seguir corrent. Així, el pingüí va seguir corrent per la vora de la placa de gel tot tancant una trajectòria circular perfecta.
De sobte va relliscar i va caure. Va restar uns segons estirat al terra i, al alçar-se va semblar com si el motiu de la seva gran correguda li aparegués als seus ulls fent pampallugues de colors. Al cap d’una estona però, aquestes es van apaivagar i ell es va quedar igual com estava. Com que no entenia res, va posar-se de nou a córrer.

Sega d'estiu

2009-02-16T20:58:00.002+01:00

El vent movia les espigues d’aquell camp de blat ample i generós; lluny quedava la imatge de les espigolaires de Millet.

El pagès feia els primers passos dintre el camp tot afrontant la nova jornada laboral amb l’objectiu de finalitzar la sega com més aviat millor. La seva avançada edat el feia testimoni d’una llarga vida dedicada a treballar la terra. Els pocs cabells que s’escapaven de l’opressió d’aquell barret de palla eren blancs, i la manera com es movien en reacció a la força del vent constataven la seva fragilitat. Les arrugues es repartien al llarg de la seva cara, de faccions molt marcades. Els ulls, blaus com el cel del matí, guardaven el record d’una mala notícia en forma d’humitat reprimida. Feia un any que havia entrat a la viduïtat. La seva dona l’havia deixat després d’un maleït càncer i la masia on vivia se li feia cada cop més gran i menys confortable. Les comptades visites que rebia del seu fill, actualment resident a la gran ciutat, eren el complement vitamínic que li faltava a la seva pobra dieta de companyia.
La camisa de quadres voleiava amb el vent tot deixant entreveure un cos prim i necessitat de calories. Últimament havia perdut la gana i, tot i que en moments com aquell trobava a faltar un bon entrepà de llonganissa, el seu estómac no li ho acceptava. De menjar no ni faltava pas, ja que els seus coneguts, tot i que no l’anessin a visitar, li enviaven tota mena de productes pensant que li feien un favor. Així, la seva cuina s’omplia d’embotits i aliments que si bé no eren consumits per ell, ho eren pels insectes i les rates.

El pagès se sentia cansat, i la única cosa que el mantenia amb vida era allò que ara mateix veia amb els seus ulls: el camp. Allà mateix va aprendre l’ofici que l’havia mantingut fins el dia d’avui.
El pagès va tancar els seus ulls i va recordar tot allò que havia viscut: aquell camp també havia estat el seu racó de joc ja que quan era petit solia córrer entre les espigues de blat tot fent enfadar el seu avi. Ell reia mentre el seu avi el perseguia i, quan aquest l’enxampava i li cantava les quaranta intentava mantenir-se seriós, però acabava rient i castigat sense sopar. Tot i aquestes disputes trivials entre avi i net, ell se sentia feliç i content. La seva mare li feia de mestra cada dia i el seu pare li va fer descobrir la bellesa de l’entorn on vivien tot portant-lo d’excursió pels centenars de camins diversos que travessaven boscos, llacs i planures d’una bellesa espectacular.

Allà va ser també on va conèixer el seu gran amor. Els caps de setmana i períodes d’estiu, la seva família, per guanyar-se uns diners extres, llogava habitacions de la masia. Així, gent diversa de la gran ciutat hi venia a passar els seus dies de descans entrant en una calma que poc coneixien.
El pagès devia tenir deu anys quan va arribar la família Campgros, un feliç matrimoni amb dos fills i una filla. Una filla que semblava tenir la mateixa edat que el pagès i amb la qual aquest es va fixar de seguida. Sempre que podia s’amagava per contemplar-la d’amagat. El que ell no sabia era que ella feia el mateix. Així, van passar-se aquell estiu observant-se d’amagat l’un a l’altre sense descobrir-se.
El següent estiu, el pagès esperava amb candeletes que aquella família tornés a venir i així, poder tornar a veure aquella noia que li havia captat tan l’atenció. Durant tot l’any es va convèncer que hi parlaria, ho va comentar al seu avi i ell el va aconsellar. Però no va ser així. Aquell estiu va ploure quasi cada dia i no va venir cap família a la masia. Semblava que el cel hagués endevinat l’estat emocional del pagès. Aquell estiu estava totalment desmoralitzat, sense ganes de fer res. Ni molestava l’avi al camp. Tota la família es va preocupar molt pel petit de la casa i, al saber el motiu de la seva depressió, van entendre perfectament perquè es comportava d’aquella manera.

El nou estiu arribava quan ell ni pensava amb cap noia. Li van venir ganes d’ajudar al seu avi així que va iniciar l’estació treballant al camp amb ell. Fins i tot l’avi li va regalar una falç nova de trinca, amb les seves inicials marcades a una banda de la fulla. S’ho va prendre molt seriosament això de treballar al camp. Concentrat com estava amb la feina no es va adonar que havien arribat inquilins a la masia. Els seus pares s’esforçaven any rere any perquè les famílies que vinguessin trobessin la masia cada cop en més bones condicions.
La família Campgros es va instal•lar i aviat van sortir a fer un vol pels voltants. Quan van passar pel costat del camp de blat, la filla s’hi va aturar i va quedar-se quieta observant el pagès com treballava. Ell no s’havia adonat de res i seguia treballant de valent. El seu avi però, ho havia vist i li va dir que anava a buscar un porró amb aigua. Al sortir del camp li va dir a la noia que s’acostés cap al seu nét, ja que ell segurament també tenia ganes de veure-la. El pagès seguia treballant, i quan va notar que s’acostava algú va dir tot girant-se:
- Jo també tinc set, avi!

Però qui va veure no era el seu avi i ràpidament va reconèixer aquella cara. Ell va deixar caure la corbella a terra, es van saludar tímidament fins que una ventada va empènyer la noia endavant i es van abraçar enmig de la mirada tafanera del seu avi.
Aquell estiu va ser el millor de tots. Dia i nit el pagès i la noia passejaven, parlaven, jugaven i s’ho passaven d’allò més bé tots dos junts. Quan l’estació s’acabava no es podien creure que s’havien de separar. Hi va haver llàgrimes, abraçades i petons, molts petons. El cel però, no va ploure ja que semblava que aquell comiat no havia de ser definitiu.
A partir d’aleshores, la família Campgros va ser una habitual cada estiu. Com el pagès i la noia, les dues famílies s’entenien a la perfecció. Els dos altres fills, però, van anar deixant d’estiuejar amb la família ja que s’havien fet grans i preferien fer-ho amb els seus amics.
Així, en l’estiu on l’adolescència dels dos amics estava en el seu punt àlgid es van acabar de conèixer. Els va acompanyar un roure immens amb unes arrels situades de tal manera que formaven un llit perfecte. Van passar-s’hi quasi tot el dia. Sota l’ombra d’aquell arbre els dos enamorats van decidir que aquell era l’entorn en el que volien viure tots dos en el futur.

Cada estiu la parella es retrobava i feien l’amor per tots els racons de la masia i del paisatge. Quan la noia va complir la majoria d’edat la seva família li va permetre decidir el seu futur així que es va quedar a viure amb la família del pagès. Ell seguia treballant al camp, ara tot sol, ja que el seu avi els havia abandonat feia uns quants estius. Se’n sortia prou bé. El pare seguia amb el seu ofici, fuster. I la seva mare cuidava els animals de la masia. La noia feia de tot, però la major part del temps se’l passava escrivint. Era una escriptora de primera i les seves històries encantaven a tota la família, així com també al jurat del primer concurs literari on va decidir presentar un text. A partir d’aleshores el seu reconeixement literari va començar a créixer.
L’amor d’aquella família es va materialitzar, al cap d’uns anys, amb un fill i un casament. El fill va néixer al principi de l’estiu, i van celebrar el seu naixement juntament amb el casament; va ser una festa íntima amb la presència de les dues famílies.
Però just en el moment en què aquella família s’havia vist eixamplada, dos membres la van deixar. El pare i la mare es van morir amb pocs dies de diferència. La mare d’una malaltia desconeguda, i el pare, primer psicològicament, i després treballant en una masia, tot caient de la finestra quan estava col•locant uns porticons.

Aquella gran pèrdua va causar una depressió al pagès. Una depressió de la qual es va anar recuperant gràcies a l’amor de la seva dona i del seu fill. Ells tres van treballar per tirar endavant aquella masia i poder viure dignament. El fill ajudava al pagès a treballar al camp i la dona, quan no escrivia, cuidava els animals de la masia.
Quan el fill es va fer gran va decidir que volia anar a estudiar a la gran ciutat, un fet al qual el pagès i la seva dona no van voler oposar-se. Així que els dos es van trobar sols a la masia. El seu niu d’amor, que no s’havia mort mai, ara tenia un buit important. De tota manera l’amor fluïa constantment com un riu d’alta muntanya.

Any rere any, quan s’acostava l’estiu, el pagès es preparava per iniciar la sega. Sempre que la començava, es situava davant del camp tot gaudint del vent que el sacsejava, aleshores agafava la corbella i repassava les seves inicials amb el dit polze. La següent acció ja era tallar les primeres espigues.

Aquest cop, però, les cames li pesaven i li costava mantenir-se de peu. Va obrir els ulls i va guaitar el camp. Era preciós. El vent l’empenyia, però aquest cop amb més força tot fent-lo inclinar-se endavant; es va abraçar a les espigues però va acabar caient a terra.
No seria ell qui fes l’últim tall amb la corbella.

Pop, pop, pop!

2009-02-03T00:32:00.001+01:00

En Josep era un cinèfil de cap a peus.
Quan anava al cinema la pel•lícula l’absorbia totalment, el feia capbussar-se en una mar d’històries i referències fílmiques només captades pels seguidors més aferrats del setè art, en definitiva; quan s’asseia a la butaca, en Josep perdia el món de vista.
Com es pot suposar era la típica persona que no s'aixeca fins que els crèdits de les pel•lícules s’acaben, encara que s’estigués pixant. Tot i passar-se mitja vida tancat al cinema (l’altra mitja se la passava repartint cartes, era carter) encara hi havia un lloc que no havia visitat mai del cinema: els lavabos de dintre la sala. No entenia com una persona podia perdre’s minuts importants (segons ell) de la pel•lícula pel simple fet d’haver de buidar la bufeta.
Doncs bé, si durant el lent transcurs dels crèdits alguna persona s'aixecava i li tapava la visió de la pantalla, s'enfadava molt i l'increpava. Per sort, tots i totes les clientes del cinema ja el coneixien i procuraven no molestar-lo, més per evitar-se problemes que no pas per fer-li un favor.

En Josep se’l podia reconèixer fàcilment perquè al entrar al cinema podia estalviar-se la cua encara que hi hagués una estrena mundial, perquè parlava amb tots i totes les treballadores (fins i tot el senyor de les crispetes li regalava una paperina de tan en tan), perquè tenia una butaca reservada de color vermell i perquè era de les poques persones que van soles al cinema.

De tota manera això últim ho va trencar un dijous a la tarda, quan se’l va veure acompanyat d’una noia.

* El títol es refereix al “pop” que fa una crispeta al explotar.

Vacuna contra "la" còlera

2009-02-02T11:48:00.002+01:00

Els traços quedaven marcats a la tela tot formant un conjunt de figures irracionals. El pintor s’ho mirava i tornava a passar el pinzell. Amunt, avall, a l’esquerra, a la dreta... aquell llenç aguantava els cops de ràbia de l’artista que es desfogava a cada pinzellada. La força amb la que pintava quedava materialitzada en forma d’un relleu irregular de pintura.

Els colors es barrejaven de forma aleatòria. El pintor només pensava en tacar el llenç de pintura, tot canviant de color quan el pensament li ho permetia. Cada cop endinyava el pinzell amb més nervi fins que va acabar fent un forat a la tela.

Aquella obra, fruit de la ràbia acumulada de molts dies, va quedar molt bé repenjada a la paret del fons de tot de l’habitació dels mals endreços.

El pintor va obrir la tele i va preparar-se per afrontar una nova setmana de feina horrible, solitud quotidiana i discussions amb clients descontents. Això sí, amb el comptador de ràbia a zero.

Ding-dong!

2009-02-01T14:10:00.001+01:00

L’Alba s’estava a casa sense fer res.
El sofà i la televisió es guanyaven la seva companyia la major part del temps, tret de quan anava a la cuina a escalfar-se els plats precuinats al microones. La seva feina de dissenyadora i editora de pàgines web a distància no li permetien relacionar-se directament amb cap persona. Un dia a la setmana, però, satisfeia la necessitat de contacte humà amb la visita de metge del carter: Tot i que vivia sola i no sortia al carrer, l’Alba rebia una carta cada dijous.

Molt puntual, cada dijous a les 10 del matí, el carter trucava a la seva porta:
- Gràcies per la carta. – deia l’Alba.
- És la meva feina! – es limitava a dir el carter.
I s’acomiadaven formalment sense pensar que, al cap d’una setmana, es tornarien a veure.

L’Alba es llegia la carta i en acabar la dipositava a una capsa on guardava totes les altres.
Llavors, seguia amb la seva buida rutina.

Els mesos anaven passant i cada dijous el carter trucava el timbre de casa seva. Aquest, intrigat per saber qui li enviava les cartes, li va preguntar:
- És curiós que cada dijous vostè rebi una carta. La persona que les hi envia se la deu estimar molt que no se’n oblidi mai!
- Sí, sí... – va contestar ella.
La manera com va contestar l’Alba van incitar al carter a la tafaneria. Va agafar la carta de la bossa i al donar-li va fer veure que li queia a terra.
- Ai perdoni! Ja la recullo! Ja la recullo! – va exclamar el carter.

Abans que ella hagués pogut ajupir-se el carter ja tenia la carta a la mà. Llavors aquest va girar-la i va veure que el remitent era la mateixa adreça de l’Alba.

Els instants de silenci eren trencats pel vent suau que bufava aquell matí.

- Tinc el dinar al foc, em sap greu. – va excusar-se l’Alba.
Ella ja estava d’esquena amb el pom de la porta a la mà quan, de sobte, el carter li va posar la mà a l’espatlla:
- A mi tampoc m’espera ningú per dinar a casa. – li va dir.

Aquella va ser l’aurora d’una amistat que va créixer i va anar més enllà.
Les dues vides solitàries finalment es van trobar.

El ruc

2009-01-26T17:54:00.003+01:00

Una vegada hi havia un ruc. Aquest ruc vivia a una masia d'un poble petitet. Treballava (bé, el feien treballar, vull dir) transportant la llet d'aquest poblet al poble veí. Cada dia ben d'hora al matí, el seu amo el despertava, li posava la càrrega a una bossa que quedava penjant a banda i banda del seu llom, i es posaven de camí. Aquell camí era monòton. Cada dia el mateix. Un paisatge bonic però repetit. El ruc es preguntava què hi deuria haver darrere les muntanyes que veia a l'horitzó.

Els dies que els visitava la boira, el ruc no distingia res a més de quatre de les seves passes. Ell, però, seguia pensant en les muntanyes i en el que hi devia haver més enllà.

El neguit i les ganes de descobrir el van empènyer, una matinada, a marxar caminant en direcció a les muntanyes. Tot sol. Sense l'amo. Sense la càrrega.
Aquell camí, que normalment se li feia feixuc, ara el travessava amb un aire més lleuger. Era de nit, no veia les muntanyes. Però ell hi pensava.
Camina que caminaràs va travessar el poble veí on cada matí repartia la llet, però va seguir endavant i va albirar-ne d'altres a la llunyania de banda i banda del camí, gràcies a la llum de les seves cases. El sol començava a netejar el rastre de la foscor quan, de mica en mica, les muntanyes se li anaven fent més presents. Cada cop es feien més grans. Cada cop hi notava tons de colors diversos*, tipus d’arbres diferents que no coneixia.
La seva fantasia estava cobrant vida. No s’havia mogut mai de la masia. Tota la vida al mateix lloc.

Anava enfilant muntanya amunt, pas a pas, sense pressa però sense pausa. Aquella immensitat de natura li estava proporcionant un orgasme visual sense precedents en la seva espècie. No s’acabava de creure que tot allò fos real. Era tan bonic, tan gran, tan extraordinari... impressionant. Segurament l’estat del ruc en aquests moments devia ser semblant al dels alpinistes que estan a punt de culminar l’ascensió al Sagarmatha.

Allò era tan bonic que va resultar no ser real: quan estava a punt de descobrir l’altra banda de la muntanya el ruc es va veure obstaculitzat per un mur invisible que li barrava el pas. Va esforçar-se per seguir endavant però va ser inútil. Segurament si l’empresa Zeta hagués aprovat un pressupost superior per a l’edició d’aquest videojoc sobre el ruc català, el nostre protagonista de textures i polígons hauria pogut fer realitat el seu somni renderitzat.

* Notis la ignorància de l’escriptor poca traça en biologia animal. Els animals, o més concretament els rucs, hi veuen en color o en blanc i negre?

Cinta insuficient

2009-01-24T21:46:00.001+01:00

Camina que caminaràs, el viatger medieval va arribar a la ciutat de Barcelona. Portava molts dies viatjant, potser fins i tot mesos. Des del dia que havia marxat de casa seva que no havia tingut contacte amb la humanitat. Aquell caos urbà de cotxes, tramvies i gent anant amunt i avall el va desorientar. Clar que tampoc coneixia el què eren els cotxes i els tramvies i la gent... bé, la gent sí que sabia què era, però com que des del seu punt de vista anaven vestits d'una forma molt estrafolària, també li van semblar uns autèntics desconeguts.

Caminava distret quan, de sobte, va sentir un so molt fort que el va fer reaccionar tot saltant enrere cinc metres: un cotxe esportiu havia estat a punt d'envestir-lo. Ell va pensar que aquella caixa amb rodes era molt més ràpida que qualsevol cavall que mai hagués pogut muntar.
Va seguir caminant fins que es va trobar al mig d’una plaça plena de coloms, amb gent que els donava menjar; una cosa que no va entendre de cap de les maneres. Ell, que havia vist als seus contemporanis morir-se de gana pels carrers de la fortalesa, contemplava com de forma totalment normal la gent donava de menjar a uns ocells. Ja no va entrar a valorar si els ocells eren bonics o no; el fet que l’indignava era que hi hagués gent que es morís de gana i alhora alguns es poguessin dedicar a donar menjar a una plaga d’animals. Va intentar parlar amb la gent que llençava menjar als coloms, però veient que no l’entenien i que se’l miraven amb una cara estranya (hem de tenir en compte que parlava l’antic dialecte de les valls del Zim i que anava vestit amb armadura, casc, cota de malla i empunyant una espasa) va desistir d’intentar-los convèncer del seu punt de vista. Així que va seguir caminant tot travessant la plaça fins que va albirar el principi d’un carrer molt més ample i on hi havia molta més gent.
Va aturar-se abans de creuar el carrer ja que hi passaven cotxes (el fet d’haver estat a punt de ser atropellat li va fer obrir els ulls) i, quan va veure que ja no n’hi havia més va seguir endavant. Va anar baixant per aquell carrer ample i es va adonar que, com ell, hi havia altres persones que anaven vestides amb armadura i casc. Va intentar comunicar-se amb una guerrera que va trobar però ella no es va moure, es va mantenir tal i com estava quan l’havia vist per primer cop. El viatger estava flipant i ja tenia la mà a l’empunyadura de l’espasa quan, de sobte, un nen petit va tirar una moneda a un recipient que hi havia al terra (i que el viatger no havia vist) i la guerrera es va moure durant pocs segons, els justos per canviar de posició. Ell, ignorat com se sentia, va acabar desistint de preguntar-li de quin regne o contrada era. Va girar-se per marxar però en aquell moment va tenir una idea; va entendre que ell podia fer el mateix que ella. Així podria tenir contacte amb la gent i a més, com que no tenia diners, en podria aconseguir uns quants per anar tirant.
Dit i fet: es va situar una mica apartat de la guerrera, va col•locar a terra un farsell que tenia a la butxaca, el va obrir perquè hi pogués entrar una moneda i es va posar en posició d’atac. Estava impacient per veure quina seria la primera persona que li tiraria una moneda. Tal com havia vist fer a la guerrera del seu costat, el viatger no movia ni els ulls i intentava que el respirar no es notés.

Un grup de cinc noies jovenetes el van veure i els hi va fer gràcia com anava vestit i la posició en què estava. No s’ho van pensar dues vegades i li van tirar una moneda al farsell. Així que el viatger, tal com havia vist fer a la guerrera del costat, va moure’s durant uns segons i va acabar allargant l’espasa endavant, tot imaginant-se que era el rei de la vall del Zim i al seu darrere tenia un exèrcit de mils i mils de guerrers. Les noies van cridar com boges i van seguir el seu camí enmig de rialles. El xou que havien muntat les noies va atraure a molta gent, i a davant del viatger aviat es va formar un semicercle de curiosos. De tan en tan, algunes persones s’avançaven per tirar una moneda al farsell i tornaven entre la multitud. Cada cop que algú li tirava una moneda, el viatger es movia i acabava sempre en una posició diferent. La gent aplaudia, reia, comentava coses... tot formant un bon enrenou al voltant del viatger, un enrenou que va cridar l’atenció de la guàrdia urbana. En el moment que van fer la seva aparició, el semicercle es va trencar i la gent va marxar desentenent-se del que estava passant. Els dos agents es van acostar al viatger i li van demanar el carnet d’identitat. Ell no entenia res del que li deien, i tal com havia vist fer a la guerrera del seu costat, no es va moure i va mantenir la mirada perduda. Els dos agents es començaven a posar nerviosos i li van tornar a demanar el mateix, aquest cop amb més insistència. L’únic que havia captat ara el viatger era que el to amb què es dirigien a ell havia canviat, però seguia sense entendre res del que li deien.

De sobte un tro va anunciar l’arribada imminent de la pluja. Els agents, entossudits, es van decidir a agafar al viatger pels braços ja que, segons ells, s’estava resistint a l’autoritat. Just en el moment en què el van agafar, un llamp va impactar a un arbre del carrer. El cel es va ennegrir, va començar a ploure a bots i barrals i a caure llampecs a tort i a dret. Els agents van deixar estar al viatger i van marxar. El viatger va quedar-se expectant l’espectacle de llamps i trons. En aquell moment pel carrer passava l’escriptor poca traça amb un paraigües virolat. Al seu pas, anava desdibuixant allò que deixava enrere, convertint-ho en un espai blanc, sense edificis, sense arbres, sense carrers, sense cotxes; sense res.

Així, el viatger també va desaparèixer.

Diàleg en moviment

2009-01-22T20:52:00.005+01:00

Els silencis cada cop eren més llargs i densos.

Densos com l'espuma del cafè que havien pres aquella tarda.

Una tarda que s'anava convertint en nit prematurament gràcies als núvols negres i espessos que s'aixecaven darrere els turons del Nord.

Nord, l'estació era Sabadell Nord, i el tren, que havia passat amb mitja hora de retard, va reforçar la densitat d'aquella sensació de cafeïna rovellada.

Rovellada, vermellosa, una posta de sol excepcionalment preciosa tenyia el cel de colors càlids i sensuals que contrastaven amb la negror dels núvols.

Uns núvols que cobrien el cel i la ment de les persones que viatjaven, de forma quasi automàtica, per aquella línia de tren pintat de vermell.

Vermell també que tenyia el llac de la vall, canviant-li la fisonomia per uns màgics instants.

Instants on aquell estrès viscut de forma periòdica, podia posar-se en stand-by i, així, disfrutar del viatge, que, si més no, és el que la vida acaba essent: un viatge.

Viatge... aquesta paraula feia temps que li rondava pel cap. Viatge... fugir molt lluny de qualsevol altre lloc.

Un lloc canviant o inestable com era l'exterior del vagó on els passatgers viatjaven, entre converses poc intel·ligibles per ments disperses barrejades amb cafè.

Cafè i xocolata és el què li venia de gust prendre aquella tarda fosca i vermella, lenta i trista.

Trista és com ella creia que estava, i si no us ho creieu, li ho podeu preguntar a ella mateixa, ja que el viatge s'havia acabat, tothom havia baixat del tren, i l'estrès havia retornat de les tenebres momentànies.

L'esperança d'esperar

2009-01-21T12:09:00.004+01:00

Passejant per la secció de literatura facècica postmoderna, l’escriptor poca traça anava llegint els diferents volums alhora que repassava els lloms amb el dit índex. Tots els llibres ja els havia llegit, feia mesos que es passejava veient els mateixos. Començava a estar cansat de no veure cap novetat a les prestatgeries.
Que no hi hagués novetats es podia explicar per diversos motius, però dos d’essencials: la falta d’autors/es en aquesta patètica corrent literària en la qual el nostre escriptor s’estava iniciant, i l’arribada de la crisi, que va suposar una reducció enorme del pressupost de la llibreria, sobretot en aquesta secció, majoritàriament deficitària.
L’escriptor poca traça, per tant, estava entrant en una dinàmica estancada que es retroalimentava: esperava alguna novetat en aquella secció de literatura tot i saber perfectament que no n’arribaria cap més perquè portava molt de temps aturada, però el simple fet de contemplar aquells prestatges plens de llibres li feien despertar l’esperança que algun dia n’arribaria algun de nou.
Aquell dia, però, cansat com estava d’aguantar aquella espera inútil, es va convèncer a ell mateix que calia trencar amb tot allò que l’havia fet viure fins llavors; estava decidit a canviar la seva vida i dedicar-se a pescar taurons del llac de la plaça de la ciutat desèrtica quan, de sobte, va aparèixer la llibretera amb un carretonet ple de còpies d’un mateix llibre que ell mai havia llegit.
- Un llibre nou!?! – va exclamar l’escriptor.

L’arribada de la llibretera havia estat com l’aparició d’un àngel; ella no era conscient que havia salvat la vida d’un escriptor amb moltes mancances culturosocialestrafolàries i poques ganes de llegir llibres importants de la història de la literatura seriosa.
Un cop la llibretera va haver col•locat els llibres, l’escriptor es va acostar a la prestatgeria i va llegir el títol del nou volum:
- “Si tens gana menja't la meva cama... del mig”

L’escriptor poca traça va besar a la llibretera mentre s’adonava que es trobava davant d’una gran i definitiva obra de la literatura facècica postmoderna.

Converses d'hospital

2009-01-20T19:25:00.002+01:00

A una estació espacial qualsevol de la galàxia Z-I-M, dos vells coneguts conversaven tranquil·lament:

- Àcrata romàntic amb el sentit de l’orientació desfigurat! – deia un.
- Rostre de pallasso verd amb trompa de mamut robat! – li contestava l’altre.
- Veus com tinc raó? – va preguntar el primer.
- No t’entenc. – va replicar el segon.
- Ja ho sé! – va afirmar el primer.
- Jo tampoc. – va reafirmar el segon.

Final inesperat

2009-01-18T11:53:00.001+01:00

La ràpida reacció de la guerrera del casc daurat va evitar que la destral de l'immens troll que l'atacava li tallés el coll. Ella era coneguda per la seva rapidesa i perfecció en les seves accions; era una guerrera temible. De tota manera portava una setmana de viatge menjant poc i, per tant, la irrupció d'aquell troll va ser tan inoportuna com la pausa pels anuncis enmig d'una peli d'intriga. Les seves ganes de lluitar eren iguals o inferiors a zero, així que el seu esforç per desfer-se de la bèstia immunda que l'assetjava deixava molt que desitjar.

- I tu ets la guerrera del casc daurat? - va dir el troll amb to burleta. (Per cert, no ho he dit, però el monstre tenia la pell de color blau).

- Pfff... ara no em toquis els ovaris, siusplau... - va pensar la guerrera del casc daurat. La seva situació actual era comparable a la d'una persona amb ressaca a qui li recordes que té obligacions a fer.

La guerrera del casc daurat no sabia com posar punt i final a aquella situació; o més aviat, no tenia ganes de pensar-hi. En aquell moment trencava tots els tòpics dels guerrers i guerreres èpiques i valentes que mai es cansen de lluitar i estan disposades en qualsevol moment a combatre l’enemic. Com que li feia mandra matar-lo, va proposar al troll que oblidessin la disputa ja que la única finalitat que tenia era la de distreure els pocs lectors i lectores del blog dels “Mites de can Felip”. A més a més, ells dos no eren éssers reals de carn i ossos, cosa que convertia a la baralla en una estupidesa tan gran com el debat sobre el sexe dels àngels. El troll, que evidentment no havia entès res, va aixecar la destral i va tallar el coll de la guerrera del casc daurat. Aquesta va caure estesa a terra tot formant un bassal de sang.

Aquí va acabar la gran història de la mística guerrera del casc daurat. Un final una mica patètic per una vida que havia estat bastant millor.

Inspiració

2009-01-16T11:27:00.003+01:00

Aquell matí l'escriptor poca traça es sentia inspirat. S'imaginava mil i uns paisatges, personatges i aventures que podien viure tots ells. Es va aixecar del llit, va vestir-se i es va preparar l'esmorzar. Glop a glop de cafè, mossegada a mossegada de magdalena, a l'escriptor poca traça li anaven venint al cap nous possibles arguments, històries i finals magistrals amb els quals deixar bocabadats a totes i tots els lectors del seu blog. De sobte, un tros de magdalena que estava mossegant li va caure patèticament a dins la tassa del cafè amb llet. Fastiguejat, amb la cullereta va rescatar aquell submarí d'ou i farina de la mar marronosa on es trobava navegant de forma errant. Va elevar la cullereta a l'alçada del nas i va inspirar profundament. Aquella olor no li feia recordar res. És més, li va fer oblidar totes les idees que li havien vingut al cap al llevar-se.

- Quin pallasso en Proust aquest. - va pensar mentre s'acabava l'esmorzar.

Núvol

2009-01-15T11:33:00.004+01:00

- Tinc més que sis però menys que vuit! - va dir el vell radiant d'iconoclastes psicosomàtics arrel d'una aventura fugaç amb una estrella.

- Podríeu ser més concret? - li va demanar el cambrer del bar d'hipnòtics del carrer de l'amargura.

- Tinc set! - va aclarir el vell.

- Però això és molt general... - va insistir el cambrer.

- Tinc set coma tres! - va aclarir amb més duresa el vell.

- Em sembla que no ens entenem. Això és un bar! A veure, què vol per calmar la seva set? - va replicar el cambrer.

- Aigua del pou de l'ogre del pis de dalt! - va cridar el vell.

- Em sap greu senyor, però d'això no en tenim... - es va disculpar el cambrer.

- Aquí no teniu de res! - va expressar indignat el vell, i tot seguit va desaparèixer.

A poc a poc, l'escriptor poca traça, que estava assegut a la taula del fons de tot del bar amb un tallat a mig acabar, va arrencar un full de la llibreta on hi escrivia les seves particulars històries, en va fer una bola i la va llençar a la paperera.

- Avui fa núvol. - es va dir a ell mateix.

El llop

2009-01-13T11:24:00.007+01:00

Una vegada hi havia un llop. Aquest llop era molt gran i vell. Només veure'l podíeu arribar a la conclusió que la seva hauria estat una vida difícil.

Quan era jove, el llop de la nostra història s'ho passava d'allò més bé passejant pel bosc, corrent i travessant grans planures i caçant el menjar necessari per a poder subsistir. Tenia el pèl grisenc amb algunes taques blanques més o menys grans repartides pel llom del seu corpulent cos. Unes urpes i unes dents ben afilades per poder tallar el menjar.

Arribada l'etapa de la vellesa però, el llop no semblava el mateix. Sovint perdia pèl. No corria perquè les cames li feien figa. Havia de vigilar el que menjava perquè tenia el colesterol i el sucre pels núvols. Tenia una cicatriu que li anava de punta a punta de la panxa. Patia salmonel·la crònica i, a sobre, havia caigut en depressió car els seus companys i companyes se'n reien arrel d'una passada aventura on es va transvestir amb la roba d'una exemplar de l'espècie humana.

Val a dir que des que la seva espècie fou perseguida físicament, gràcies als caçadors, i literàriament, gràcies als escriptors, la seva vida i la de tots els llops i llobes no ha estat pas un camí de roses.

Per què?

2009-01-13T11:03:00.007+01:00

Mite: Narració fabulosa purament inventada.

Can Felip: Comuna, lavabo, letrina. Denominació que es va generalitzar als Països Catalans en referència a Felip V, després de les derrotes d'Almansa (1707) i Barcelona (1714), de l'ocupació borbònica i la repressió francocastellana.

Font: Diccionari de la llengua catalana (Enciclopèdia catalana) i http://www.lateneu.org/canfelip/index.php

Justificació: Ganes d'escriure el què vull, quan vull i com vull.